La foto del divendres - 29-3-2013

 

Sortida 31 de març

Aquest cap de setmana, encara que ens trobem a Setmana Santa, també hi ha sortida. Els que no marxem de vacances ens trobarem a les 8h. per anar a Montseny: 125 km. i 940 metres de desnivell acumulat.

Ruta en bici 1374493 - powered by Bikemap 

Diumenge de rams: La meva mitja sortida. Sense punts i castigats

Per Josep


Avui no puc fer tota la sortida. A las 13 tenim que beneir els Palmons. Em plantejo fer mitja sortida, però per aprofitar més el dia i donat que hi ha llum a las 7, començo amb un Tibidabo a las 7:14. M’ho prenc amb una certa calma. Avui toca anar tranquil. Estirar cames després de la Brevet de diumenge passat i d’una setmana intensa de Bkool. A més la setmana que be es el Tour de Flandes, primer dels dos objectius de la temporada juntament amb La Marmotte.

Pujant tinc una mica de fresca. M’he posat de mig temps i això es nota. Avui, Maillot de la Milan-San Remo, aprofitant que es va córrer diumenge passat. A la baixada, la fresca es nota encara més. Sempre es nota la diferencia de temperatura d’un canto a l’altre de la muntanya i avui sembla que més.

Quan enfilo Sant Cugat veig als companys de la Unió que surten a fer el seu recorregut. Jo vaig per dintre el poble a trobar els companys a l’Estació. Arribo alhora que un tren. Tots estan mirant cap allà i jo arribo per un altre canto, je, je, ... “D’on surts tu ara?”, em comenten alguns companys. “He fet un Tibidabo”, contesto. “Caramba con el canalla. Ya ha entrenado más que yo”, diu en Luis Castro. I tot seguit comencem la marxa. Hem poso al capdavant i veig als companys de la Unió. Accelero un xic, dons em be molt de gust compartir amb ells una estona de la ruta. Van cap a Sant Sadurní com nosaltres, i fins arribar a Sant Andreu de la Barca anem junts. Aprofito per parlar amb en Miquel Paris, en Jose Luis Martin, en Siscu Company, l’Antoni Conde, en Jaume Anglès.. L’Antoni Conde quan hem veu em diu de bon rotllo “home, un infiltrat”. “D’infiltrat res. Soc tant soci com tu de la Unió i a més ho soc des de l’any 1993.. amb en Jaume de president”, li dic mirant al Jaume que estava al costat d’en Antoni. “I a més encara recordo la meva primera sortida, a Granollers amb en Jaume, en Siscu, i l’Escalera (un company d’aquella època)”. Riem una estona i l’Antoni em pregunta si faré alguna marxa aquest any. Amb l’Antoni fem moltes sortides a l’estiu per la Cerdanya. Esta molt fort, es nota que manté una forma física envejable. Encara recordo la darrera sortida al Puigmal d’on tinc unes fotos que son un bon record d’un dia de molt patiment.

Paso al davant i saludo al bon amic Miquel Paris, tot un cavaller. Xarrem una estona. També fem comentaris respecte al nou club que hem creat. “Mira’t la web www.santcugat.org,- li dic – t’agradarà, i si algun dia vols vindre a una de las sortides especials que fem el segon diumenge de cada més seràs molt benvingut, tant tu com qualsevol altre company”. “Esteu molt forts” -hem contesta-. “No tant, en tot cas si cal ja buscaríem una ruta alternativa per sortir plegats. Pensa que aquest no es el meu lloc natural. Tots van molt forts, i jo passat l’estiu tornaré a ser el Josep Badia de sempre, es a dir una tortuga”, li dic. Dons ja hem miraré la web acaba dient el Miquel.

Crec que qui més qui menys va tindre converses d’aquest estil amb la resta de companys i amics.

Ja a l’alçada de la fundició se m’acosta el Santi: “que com estàs? Jo, m’he passat tota la setmana amb una gana... tot el dia menjant pastissos”- hem diu- i continua “preparat per Flandes? Si no fos aquests dies t’acompanyaria”.

La veritat es que tot aquest tram fins Sant Andreu el vàrem fer a un ritme molt tranquil. A Sant Andreu ens acomiadem i enfilem cap a Pallejà. Tot just arribar a Pallejà a la dreta comença una bona pujada d’uns dos kilòmetres que ens portarà a Fontpineda. Sembla que las pujades animin al personal, perquè només començar, tots es posen a pujar rapidíssim. Jo em quedo enrere. La veritat es que la pujada es molt dura, i crec que si estigues a Flandes tindria un nom especial i seria un dels murs d’obligat compliment. Un cop a Fontpineda baixem per dintre la urbanització cap a la carretera de Corbera. Tothom continua molt fort, i jo hem quedo amb en Francesc Martinez i amb en Xavi Ballestar que ens a esperat a Corbera. Fem a un bon ritme el que queda de Creu d’Aragall i falten un kilòmetre baixa el Luis a buscar-nos. Ens volia impressionar? era un gest d’amistat? ... En tot cas era la seva primera demostració que s’està posant en forma i que l’aposta de las 3 hores a La Marmotte esta present.

Baixem cap a Gelida i parem el Luis i jo a una cafeteria a prendre un tallat, mentre el Juan Antonio te problemes amb una cala de la sabata, i en Carlos ens recorda “chavales, hoy no puntuais, no habeis llegado al almuerzo”.

Els deixem dons. Son las 10 aproximadament i el Luis te que estar a las 11:30 a casa. Anem be. Prenem un cafè i fem via. Tornem per la fundició i cap a Sant Cugat on arribem a las 11:15.

Durant el camí hem anat xerrant i ens ho hem pres amb una certa calma. Quan arribem a Sant Cugat, el Lluis decideix acompanyar me un tros de l’arrabassada. Continuem pujant a un ritme còmode i quan portem 15 minuts ens acomiadem. Jo continuo fins dalt del Tibidabo i baixo per l’Arrabassada per arribar a las 12:30 a casa. En total, 104 km i 1700 metres de desnivell.

La foto del divendres - 22-3-2013

Sortida 24 de març

La sortida d'aquest diumenge és a Sant Sadurní d'Anoia. Ruta de 113 km. i 1650 metres de desnivell. L'hora de sortida: 8h. i el lloc de reunió on sempre, a l'estació dels ferrocarrils catalans de Sant Cugat.

 

Aquest cap de setmana serem una bona colla doncs no hi ha Marxes ni Brevets.

Ruta en bici 1373428 - powered by Bikemap 

Brevet 200 Granollers: Objectiu assolit

Per Josep

Arribo a les 6,30h. al pavelló de Granollers. En Santi Sardà acaba d’arribar. Tot just rebo un missatge d’en Ramiro que s’ha adormit i surt de Barcelona. Mentre em preparo, trobo al Antonio Peralta. A les 7h. quan es dóna la sortida, decidim esperar al Ramiro. A les 7:10h. ens trobem amb ell i comencem. De bon inici el ritme és alt. Encapçalats pel Ramiro i el Santi, anem passant grupets. En total a la Brevet serem uns 100. Plou, una pluja nòrdica com les que ja estic acostumat a les clàssiques del nord. Això és bo, penso. Ben mirat, hem vingut per preparar el Tour de Flandes i en acabar haurem tingut el que ens trobarem allà: pluja, vent, sol a estones, carreteres mullades i amb sorra...

Com dic, anem passant petits grups, fins que ens trobem a l’alçada de Sant Celoni un grup nombrós del Granollers. Continuarem amb ells fins a Vilobí, primer marcatge. Perdem l’Antonio, no sé ben bé on. El ritme és alt. Només cal veure que a Vilobí arribem a les 9:05h., menys de dos hores des de la sortida. Marcar, menjar a peu dret i en 10 minuts sortim un altre cop. Portem 67 km.

La pluja ha parat i comença a fer sol. Aquest segon tram de la Brevet té uns paisatges preciosos. Estem enfilant cap al nord, en paral·lel a la carretera que des de Santa Coloma de Farnés va cap a Olot, però per una altra vall, molt tranquil, sense zones urbanes, moltes masies molt boniques i algun petit nucli rural. Amb la pluja, la vegetació està esplèndida. Aquest tros el fem en Ramiro, en Santi, en David Prats, que ens l’hem trobat a les Mallorquines, i jo. Passem un port i en Santi ens deixa per anar endavant. Els tres continuem junts. A la baixada continuem els quatre. A continuació, un segon port i en Santi ens torna a deixar enrere. Aquesta vegada, la carretera va cap a l’esquerra per trobar-se amb la que he mencionat abans. Pugem fins dalt. Ja ens queda poc per arribar a Les Planes. Baixem i ja hi som. Portem 110 km i són les 11h. del matí. Parem a la benzinera per marcar. Com l’altra vegada, aprofitem per menjar i als 10 minuts sortim.

El proper tros és baixada. La carretera que ens portarà a Angles. En Santi i en Ramiro es posen a donar relleus. Arribem a Angles i agafem el trencall de la dreta cap a Osor. Son les 11:35h. i portem 125 km. Comencem a pujar els 25 km del port que ens portaran a Sant Hilari Sacalm. Tots el coneixeu. És un port molt suau, llevat de 5 kilòmetres, que puja per una estreta vall formada per un riu. Com en els altres comencem junts però el Santi se’n va cap endavant. Jo continuo amb en Ramiro fins que en el km 15 començo, mica en mica, a quedar-me enrere. A partir d’aquest kilòmetre i fins dalt, em passa un grupet del Granollers amb qui arribo a dalt. Són les 12:45h. i en Ramiro, en Santi i en Jordi Mateos, que l’han trobat pujant, estan al bar de Sant Hilari on habitualment esmorzem. Allà marquem el carnet, prenem una Coca-Cola i mengem part del que portem. La veritat és que donat el ritme que hem portat, gairebé no he menjat i tenia por de rebre la visita del “hombre del mazo”. A les 13:00h. reprenem la marxa. I vet aquí, allò que en Santi i en Ramiro no han aconseguit pujant, ho aconsegueixen amb una facilitat sorprenent baixant. A la baixada cap Arbúcies, no els puc seguir i em van traient distància a cada corba. Ja em veig anant sol els 50 kilòmetres que queden. Arribo a Arbúcies, i en les rectes llargues que hi ha fins el desviament de Breda, veig al final el mallot vermell d’en Santi. Però si ell no para serà impossible agafar-lo, penso. El vent comença a bufar i es fa difícil pedalar.

Agafo el desviament cap a Breda, i continuo sol. Ningú al davant, ningú al darrera. Arribo a Riells i Viabrea i recordo la cruïlla d’en Carlos (de la seva caiguda). Ja hi he pensat a l’anada però ara que vaig sol, torno a pensar on el vaig trobar quan vaig baixar a buscar-lo. Sembla mentida que cap company el veiés al terra.

 

Continuo cap a Sant Celoni. Estic bé, però el vent dóna de cara i la velocitat va baixant. Que bé estaria darrera d’en Ramiro. Però... “es lo que hay”. Comença a ploure un altre cop. Una cosa he après: no sé pujar. Però ara que puc baixar amb tots, tampoc sé baixar, jeje... quin desastre! Paro a la benzinera de Sant Celoni per si havíem de marcar. No calia, però aprofito per menjar en 5 minuts. Quan estic a punt de sortir, per darrera ve en Santi, que en lloc d’anar per Breda ha continuat recte cap a Hostalric. Comencem a rodar i ens passa un pilot al que intentem seguir. Va molt ràpid. En Santi s’enganxa però jo no puc. Doncs em toca anar sol. I així continuo. Granollers 15 km, veig en un senyal. Això m’anima, i pedalo amb força. Arribo a Granollers i em perdo a l’entrada fins que, finalment, trobo el pavelló.

Han estat 205 km, 2.500 metres de desnivell, a una mitja de 26 km/h totals i de 28 km/h de pedalada. No està malament. I ara...CAP A FLANDES!!!

Brevet 200 del Pla de Santa Maria

Per Xavi

Sota un dia gris i amenaçant ahir vaig fer la meva tercera Brevet, la segona de 200 km., aquest cop acompanyat d’una bona colla d’amics del club que debutaven en això de les Brevets. El dia presagiava pluges però les previsions van encertar de ple i la única inclemència climatològica que vàrem tenir va ser un molest vent de cara en alguns trams.

L’Hector, el Juan Antonio, el Martin i jo vàrem decidir anar a dormir a una casa de colònies prop de la sortida al Pla de Santa Maria per guanyar una hora de son i l’experiència no va ser positiva per tots. La nit transcorre entre roncs d’un company que com nosaltres ha decidit passar la nit prèvia a la Brevet prop de la sortida i , entre el soroll i la difícil adaptació a un llit que no és el teu, la nit no és tot lo reconfortant que esperàvem.

Posem el despertador a les 5,50 per poder presentar-nos a les 7 a la sortida i poder integrar-nos en el pilot principal. En la mateixa sortida ens hem de trobar amb el Josep Maria i el Xavi que venen directament des de casa, ja els hi hem recollit el carnet de ruta i poden apurar l’hora d’arribada.

Finalment entre l’esmorzar i la preparació arribem inevitablement tard a la sortida i els organitzadors ens informen que la Brevet s’ha iniciat tot just fa cinc minuts. No sabem res del Josep Maria ni del Xavi i els truquem al mòbil per saber si ja estan rodant o es que encara no han arribat. Com que no tenim resposta decidim iniciar la ruta amb l’esperança de trobar-los al primer control on, obligatòriament, ens haurien d’esperar si volen segellar el carnet de ruta que porto a la butxaca del meu maillot.

No som els únics que ens hem incorporat tard a la Brevet i ràpidament ens posem d’acord amb tres ciclistes més per accelerar la marxa i intentar no enrederir-nos gaire. Ens posem en filera i avancem ràpidament cap a Valls. En una cruïlla ens trobem al Josep Maria i al Xavi que han sentit les nostres trucades i han decidit esperar-nos per fer camí tots junts. Iniciem doncs, ara ja els sis plegats, de nou la marxa cap a l’Hospitalet de l’Infant on trobarem el primer control. Pel camí ens integrem en un grup encara més gran on hi ha gent de Montblanc i junts fem camí i intentant no perdre’ns mentre creuem els carrers de Reus.

El camí transcorre ara entre camps d’olivers ara de garrofers quan en un sobtat gir a l’esquerra iniciem un ràpid descens cap a l’Hospitalet. No més entrar parem davant del CAP per que ens segellin el carnet de ruta. La noia sembla estar encantada de que un grup de ciclistes li trenquin, per un moment, la monotonia i nosaltres aprofitem per entrar al lavabo per buidar la bufeta fent broma per si ens cobraran l’euro preceptiu.

La ruta ens porta ara resseguint la costa cap al nord per carreteres més transitades i travessant pobles turístics ara solitaris que em permet comprovar les destrosses que s’han fet al litoral i que fan qüestionar-me el concepte que te molta gent del que pot ser passar unes vacances.

Poc abans d’entrar a Tarragona el paisatge industrial de Vila-seca i les seves pudors fan presencia i em fan adonar-me que gràcies a les Brevets he descobert paisatges i carreteres meravelloses però també llocs en extrem desagradables.

Parem a posar el segon segell al barri del Serrallo i aprofitem per fer un entrepà. Els companys de Montblanc decideixen seguir desprès de fer un ràpid cafè i ens quedem sols acabant els nostres entrepans. L’esperit breveter és contrari a les preses excessives i encara que sempre hi ha gent que s’ho pren com una competició jo prefereixo conservar aquest esperit dels viatgers on està més present el gaudir del paisatge, el camí i on conèixer gent nova es fàcil mentre pedales a un velocitat agradable i fàcil de mantenir.

Un cop arribem a Roda de Barà deixem per fi la costa i ens endinsem de nou a l’interior per carreteres solitàries a una velocitat més ràpida del que m’hagués agradat. Aviat comença a bufar un vent molest de direcció indefinida. Ara ve de cara, ara de cul. Hi ha una dita ciclista que em va ensenyar el David que diu que al ciclisme tot dona pel cul menys el vent, en aquest cas no es compleix del tot i en alguns trams sembla que algú empenyi per darrere.

Ens queden 50 km. per finalitzar quan sentim que algú ens saluda. És un altre Xavi, un noi que s’ha dormit i ha iniciat la Brevet una hora i mitja després que nosaltres i aquí el tenim després de rodar en solitari amb una mitja de 31 km. hora. La pinta que te és de que competeix, cosa que ens confirma, i fa que li envegi la facilitat amb la que se li veu pedalar: 23 anys i entrenaments diaris son la raó. Ens acompanyarà ja fins al final mentre ens comenta les rampes properes al 20% que ens esperen a pocs quilometres del final . Les seves prediccions son desgraciadament encertades i hem d’apretar el cul per poder superar-les. Un cop arribem a Figuerola del Camp on hem dormit la nit anterior ja nomes ens queda un descens de dos kilòmetres per una ràpida carretera. Al control entreguem els nostres carnets de ruta i decidim anar a fer un entrepà per celebrar la finalització d’un altre dia de ciclisme.

La foto del divendres - 15-3-2013

Foto de Ane Gabiria

Sortida 17 de març

Tot i que aquesta setmana és setmana de Brevets i molts membres del Sant Cugat Club Ciclista es repartiran entre les Brevets de 200km. de Granollers i del Pla de Santa Maria aquest diumenge també hi ha sortida oficial pels que no vagin a fer-les.

La sortida d'aquest diumenge és a Gallifa. Ruta de 112 km. i 1590 metres de desnivell. La hora de sortida: 8h. i el lloc de reunió on sempre.

Ruta en bici 1374510 - powered by Bikemap 

Gravel

Per Xavi

Arriba a casa nostra una nova “modalitat” de ciclisme, o més ben dit, una nova manera d’entendre el ciclisme. L’invent no és ni molt menys nou, de fet ja el practicaven els primers corredors del Tour quan les carreteres asfaltades eren escasses o pràcticament inexistents. Es pot dir per tant que es una tornada als orígens del que avui coneixem com a ciclisme de carretera. Ara se l'anomena Gravel i consisteix en combinar carreteres amb pistes en bon estat. Avui en dia encara ho veiem practicat pels professionals en algunes etapes del Giro, amb el seu sterrato, o en clàssiques de primavera com la Strade Bianche.

Les possibilitats son infinites. Si penseu una mica segur que s’us acudeixen un munt de rutes que fins ara havíeu descartat per no fer mal bé la bicicleta de carretera o que es podien fer massa feixugues per una BTT. Amb l’opció sempre present d’evitar sempre carreteres transitades que d’altre forma serien obligades.

La bicicleta que millor s’adapta a aquest tipus de ruta seria una bicicleta de Ciclocròs encara que hi ha gent que aprofita bicicletes de carretera que es veuen limitades pel pas de roda massa estret. Jo m’he muntat una nova màquina pensada pel Gravel (i també per altres coses). Es tracta d’una Planet-X Kaffenback, un quadre d’acer que és una maravella d’agilitat i de comoditat per fer rutes d’aquest tipus.

El primer cop que vaig tenir coneixement del Gravel va ser veient els vídeos de la marca de roba Rapha on contemplava atònit com els corredors s’hi ficaven a tota velocitat, i sense pensar-s’ho gaire, per pistes de sorra. Em va obrir la ment i vaig pensar, perquè no. Ara que ho he provat puc dir que és fantàstic i zones com l’Empordà sembla que estiguin pensades per practicar el Gravel.

A més ja tenim entre nosaltres una Web dedicada exclusivament a aquesta filosofia de ciclisme (www.gravel.cc) i que, si no estic desencaminat, és pionera en donar a conèixer a casa nostra aquest nou esperit ciclista.

Als Estats Units ja s’organitzen curses com la Almanzo 100 i veient el vídeo penso com m’agradaria ser-hi. Per quan una cursa així a casa nostra? En aquest enllaç teniu un calendari amb alguna cursa de Gravel més.

Sortida especial per l'Empordà 9-3-2013

Per Josep.

Divendres surto de la feina i passo per Esportissim per comprar barretes pel dissabte. Em fa molta il·lusió aquesta primera sortida especial. Crec que tots tenim molta il·lusió  Se’ns nota en el xat durant tota la setmana. Sembla que el temps acompanyarà com així ha sigut, el recorregut proposat es preciós i variat, amb distancia i desnivells suficients per l’època del any que ens trobem. Acabo de fer compres i me’n vaig cap a casa.

 A las 5 sona el despertador i començo els preparatius per sortir. Bon esmorzar i cap el cotxe. Encara es de nit però el sol surt molt abans del que hem pensava. Arribo a Palafurgell a las 8 després de perdre'm. Hem preparo, i començo a pedalar cap a la carretera general. Al cap de 5 minuts hem truca en Xavi que tot el pilot, que havia sortit de Llafranc esta a la rotonda on havia aparcat el cotxe. Torno cap allà i saludo als companys. Som una bona colla. Llàstima que no tinguem l'equipació oficial, dons avui seria un bon dia per estrenar-la. En total som 14 i us els voldria presentar un a un:

• David Laporta. (L'amic del Xavi). Un "super" sobre la bici. Tota l’estona al capdavant, tant en el pla com en pujada. 
• Hector Jalá. (L’àngel). No sembla que faci cap esforç al pedalar. Diries que vola quan pedala, que las rodes no toquen el terra. No sembla que faci cap esforç ni rodant en pla ni pujant. I et va deixant de mica en mica, com si no ho volgués fer, però et va deixant.
• Julian Ramos. (La paraula). El Julian es d'aquells persones que quan parla l'encerta. Utilitza las paraules adequades, en qualitat i quantitat, ni poques ni masses, sempre las justes. 
• Jaume Janer. (L'home silenciós). Parla poc i pedaleja molt. Crec que en totes las pujades a estat dels primers en arribar a dalt. Amb la seva bonica i exclusiva bicicleta ens ha deixat enrere a quasi tots.
• JA Ledesma. (el rellevista). Amunt, a baix. Pedalant fort, pedalant suau. Sempre controlant la situació. Un "toro" a l'hora de donar relleus. Amb un sol relleu es pot carregar a tot l'equip deixant-lo destrossat. 
• Carlos Arnal. (El increible Hulk). Cada cop te els braços i las cames més grans. No sabem encara si li servirà d'alguna cosa per pujar l'Alpe d'Huez. Però està forjant uns braços que ja els voldria el Hulk. 
• Luis Castro. (la Bestia). Entre els quilos de més que ens porta i la força que fa per pedalar, sembla que vagi a rebentar en qualsevol moment. Però "al loro": si ara esta com un "animal" no us dic com estarà al juliol per pujar l'Alpe d'Huez. 
• Xavi Ballestar. (el fotògraf). Amb la seva càmera va recollint tota la jornada. Ara ens avança, baixa de la bici i ens fotografia. Ara ho fa a sobre de la bici.... De totes las maneres i encara te temps de agafar als escapats en las pujades i arribar amb els primers. 
• JM Aixalà. (el Clasicoman). Estirat sobre la bici sembla un autèntic especialista en clàssiques de primavera. No ho ha provat però segur que li agradaria. Totalment estirat dalt de la bici es l’elegància d'un guanyador de Flandes. 
• Martin Taylor. (el Jove). crec que deu ser el mes jove del grup. Elegant i amb un català que ja el voldrien molts natius, aconsegueix fer baixar la mitja d'edat del grup. 
• Francesc Martinez. (L'home tranquil). Quan agafa un ritme no el deixa. Sembla que els pals de davant no vagin amb ell, però sempre el tens amb el grup. 
• Santi Sardá. (el Maquina). Quan es posa al davant ja pots tremolar. El millor es que es posi quan hi ha vent. Se’l menja com si res i a darrera d'ell ni es nota que en fa. I pujant... no parlem. 
• Xavi Garcia. (el cameraman). Amb la càmera de vídeo al cap, quan et mira no saps si t’està saludant o t’està filmant. I a més d’això encara li queden forces per pujar i rodar a tota bufa. 
• I jo, Josep Badía (el hombre menguante). Com hem deia el Luis durant la sortida "has cambiado Josep y no se pueden predecir tus reacciones". I te raó, el problema es que per desgracia ni jo mateix conec actualment las meves reaccions. 

Be, fetes les presentacions que espero no molestin a ningú, torno a la rotonda de Palafurgell. Comencem a pedalar per carreteres secundaries, actualment camins entres camps en molt mal estat. El dia es molt assolellat i amb la pluja dels darrers dies tot esta lluminós i net. Els camps, el cel,.. fins i tot la temperatura ens acompanya, fet que fa que molts vagin equipats amb roba de primavera. Ens apropem lentament a Calonge per començar la primera dificultat del dia, la Ganga. Tot el pilot comença a incrementar el ritme, principalment en Luis, que a plat comença a pujar. Quina animalada. Però a pesar de la dificultat, retorçant-se damunt la bici continua pujant, amb aquesta relació de canvis.



Tots junts com un únic corredor continuem pujant el port fins coronar-lo. Es un port molt suau de pocs kilòmetres. Mentre anem pujant recordo l’única vegada que l'havia fet. Va ser al maig del 2011 com entreno per la Milan-Sant Remo. Vam sortir el Luis , l'Evaristo, un altre company i jo de Sant Cugat i al arribar aquí portàvem més de 100 km. Vaig a pujar a menys de la meitat de la velocitat d'avui. Un cop coronat descens suau per tal de dur a terme el re agrupament. Arribem a la Bisbal i comencem tímidament el segon port del dia Santa Pelaia. Al començar las rampes mès duras el gruix del pilot para per complir amb las necessitats fisiològiques pròpies de l'edat de la majoria dels components del grup. L'Hector, el Santi i jo continuem pujant; davant nostre un ciclista que ens a passat feia uns kilòmetres. Anem a un ritme tranquil que ens permet veure tot el paisatge. Es una carretera rodejada de boscos i verd per tot arreu. Anem pujant i torno a recordar la meva anterior ascensió. Aquí vaig agafar una "pajara" important, no podia superar els 10 km/h en cap moment. Avui, 20, 22 de velocitat son una constant. Al cop d'una estona i quan queden 2 km per acabar el tram més dur ens passant dos ciclistes als quals els segueixen en Xavi i en Juan Antonio. Ens posem a roda i jo aguanto una estona amb ells fins que al començar el darrer tram , ja més fàcil, hem despenjo i arribo amb uns metres de retràs respecte els primers. De totes formes estic content. Molt content. Sembla mentida penso. Darrera nostre van arribant tots els altres, i mentre en Xavi B. fa fotos.



Un cop reagrupats, descens cap a Llagostera. En Xavi G. es posa al meu costa, gira el cap i hem mira. M’està gravant amb la càmera que porta al casc. Baixem plegats fins l'entrada del poble on tots junts comencem el tram de carretera que ens a de portar a l'inici del tercer port del dia i més complicat de tots l'ascens al santuari dels Àngels. Girem a la dreta i comencem l'ascensió. Anem davant en Martin, l'Hector el Luis i jo. A mida que comencem a pujar l'Hector i en Martin posen un ritme exigent que m'obliga a fer un esforç per seguir-los. Ens agafen en David, en Xavi B., Xavi G., Juan Antonio, Jaume i Santi. Aquest grupet deixa al Hector i Martin i continuen sols. El Lluis i jo ens despengem i comencem a pujar al nostre ritme. Tot de cop la carretera comença a fer-se fàcil i aprofito per apretar una mica. Veig al Martin al final d'una recta i intento agafar-lo. Mica en mica em vaig acostant. Al final al km 6 l'agafo i comencem a pujar amb l'Hector.

A falta de 2 km l'Hector apreta i m'obliga a pujar las pulsacions a 168. La veritat es que mai m'havia posat a aquest nivell de cor. Continuem pujant i veiem al davant al Xavi G. Finalment arribem a dalt. El temps esta empitjorant per moments. Sembla que vulgui ploure. Esperem a tot el pilot i comencem a baixar cap a Monells on prendrem un esmorzar ben merescut.



A Monells el temps millora i torna a fer un dia molt bo. Arribem a las 12,30 del meu rellotge i estarem allà fins les 13,25. Portem 86 km i hem trigat menys de 4 hores de pedaleig. Es un esmorzar relaxat i amb una molt bona camaraderia.



Re emprenem la marxa i tot el que havia estat positiu en quan a sensacions personals es comença a tornar negatiu. Hem comença a fer mal el genoll dret. Un d'aquells mals que saps que no son bons. No es una molèstia necessària per millorar. Alguna cosa no funciona.

Tot i això, continuo gaudint de la sortida. anem pel mig de camps. Hem recorda a las clàssiques del nord. Passant per poblets petits i entremig camps i camps. Crec que faríem una hora aproximadament així fins que arribem a Pals. Allà ens desviem per anar cap a la costa. La cama cada vegada hem fa mes mal. No se exactament quants km portem, però estic segur que moltes més pujades i sobretot si son exigents hem poden fer mal al genoll i decideixo donar mitja volta i anar directament de Pals a Palafurgell per la general. A las 15 h estic al cotxe. Carrego i vaig fins a Llafranc per acomiadar-me dels companys. Arriben a las 15:45 aproximadament. Estan cansats però contents, i amb moltes ganes de menjar la paella. La resta de la sortida us l'hauran d'explicar ells. Jo vaig agafar el cotxe per tornar cap a Barcelona. A la tornada, vaig donant voltes als episodis que ens han succeït durant el dia. TOT FANTASTIC. Gràcies Hector i Xavi que ens heu preparat aquesta sortida. I ara, voldria saber qui es el maco que demà a las 8 estarà a la sortida. Potser ens haurem de plantejar que els caps de setmana amb especial el dissabte no tinguin sortida oficial el diumenge.

La foto del divendres - 8-3-2013

Marmotte. L'objectiu de l'any

Per Juan Antonio

Aquest any estrenem equip. Estem Il•lusionats i hem assumit un important nombre de projectes i idees que volem anar desenvolupant amb el temps.

Tanmateix, no vaig a parlar del club sinó dels ciclistes aficionats que el formem i l'aura que ens envolta. De la motivació que ens encoratja i que es mesura per reptes esportius que afrontem, pels quals aconseguirem, o en els que fracassem. Aquesta motivació que ens arrossega inexorablement a entrenar gairebé cada dia. Si més no, en tots aquells en els que disposem d'un mínim de temps. La que ens fa matinar encara tinguem somni per sortir en bici abans d'anar a la feina, o la que després d'ella, encara estant cansats de tota l'activitat i obligacions diàries ens forja a exercitar les cames al  corró o a la carretera. La que ens fa aglutinar reptes de curt o mitjà termini que serveixen per anar construint esglaó a esglaó l'escala del gran desafiament final de l'estiu.

 Comencem la temporada mirant constantment el pulsòmetre, intentant no sobrepassar la zona aeròbica encara que els companys ens estrenyin en aquest o en aquell port. Cuidem l'alimentació, (bé gairebé no tots) Ens esforcem amb seguir una dieta per baixar pes, anar al gimnàs, complementar amb altres esports com la natació, o fins i tot contractant un entrenador personal.

En ple hivern sortim de vegades a temperatures amb el mercuri en negatiu i amb gebre a la cuneta.
Tot això em porta moltes vegades a preguntar-me perquè ens agrada tant aquest esport i no acabo de trobar-li el sentit. Suposo que l'explicació científicament s'ha d'atribuir a l'alliberament de les endorfines que ens causen plaer.

Mirem l'agenda, el calendari de marxes cicloturista de la nostra federació i fins i tot algunes de fora de la nostra zona o d'algun país veí.

Configurem el nostre propi calendari amb les marxes, brevets, les nostres sortides de diumenge, i les nostres marxes especials. De Març a Juliol no hi ha descans. Aquest calendari serveix per marcar-nos els reptes intermedis que són l'excusa per afrontar el gran objectiu. Aquest any és la Marmotte. La marxa cicloturista per excel • lència dels Alps.

Segurament ens faltarà temps per entrenar com cal un repte com aquest, però ens sobra il•lusió, i motivació per afrontar-lo.

El factor ambiental dins del club va en la direcció, intensitat i direcció de la Marmotte.
Tenim una cita a la sortida de la localitat de Bourg d'Oisans el 6 de juliol Cinc colossos dels Alps francesos:

• Quilòmetre 36 - Col du Glandon (1924 m)
• Quilòmetre 92 - Col du Télégraphe (1.566 m)
• Quilòmetre 115 - Col du Galibier (2.645 m)
• Quilòmetre 122 - Col du Lautaret (2058 m)
• Quilòmetre 174 - Alpe d'Huez (1.880 m) i les seves famoses 21 corbes.

---

Este año estrenamos equipo.  Estamos Ilusionados y hemos asumido un importante número de proyectos e ideas que queremos ir desarrollando con el tiempo.

No obstante,  no voy a hablar del club sino de los ciclistas aficionados que lo formamos y del aura que nos rodea. De la motivación que nos alienta y que se mide por retos deportivos que  afrontamos, por los que conseguimos,  o en los que  fracasamos.  Esa motivación que nos arrastra inexorablemente a  entrenar  casi todos los días. Al menos, en todos aquellos en los que disponemos de un mínimo de tiempo. La que nos hace  madrugar aunque tengamos sueño para salir en bici  antes de ir al trabajo, o a la que después de él,  aún entando cansados de toda la actividad y obligaciones diarias nos forja a  ejercitar las piernas en el rodillo o en la carretera. La que nos hace aglutinar retos de corto o medio plazo que sirven para ir construyendo peldaño a peldaño la escalera del gran desafío  final del verano.

 Empezamos la temporada  mirando constantemente el pulsómetro,  intentando no sobrepasar  la zona aeróbica aunque los compañeros aprieten en este o en aquel puerto. Cuidamos la alimentación, (bueno casi  no todos)  Nos  esmeramos con la dieta para bajar peso, ir al gimnasio, complementar con otros deportes como la natación, o incluso contratando a  un entrenador personal.

En pleno invierno salimos en ocasiones a temperaturas con el mercurio en negativo y con escarcha en la cuneta. Todo eso me lleva muchas veces a preguntarme porque nos gusta tanto este deporte y no acabo de encontrarle el sentido. Supongo que la explicación científicamente se debe atribuir a la liberación de las endorfinas que nos causan placer.

Miramos la agenda, el calendario de marchas cicloturista de nuestra federación e incluso algunas de fuera de nuestra zona o de algún  país vecino.

Configuramos nuestro propio calendario con las marchas, brevets, nuestras salidas de domingo, y nuestras marchas especiales. De marzo a Julio no hay descanso. Ese calendario sirve para marcarnos los retos intermedios que son la excusa para afrontar el gran objetivo. Este año es  la Marmotte. La marcha cicloturista por excelencia de los Alpes.

Seguramente nos faltará tiempo para entrenar como es debido un reto como este, pero nos sobra ilusión, y motivación para afrontarlo.

El factor ambiental dentro del club va en la dirección, intensidad  y dirección de la Marmotte.
Tenemos una cita en la salida de la localidad de Bourg d'Oisans el 6 de Julio con cinco colosos de los Alpes franceses:

• Kilómetro 36 - Col du Glandon (1924 m)
• Kilómetro 92 - Col du Télégraphe (1.566 m)
• Kilómetro 115 - Col du Galibier (2.645 m)
• Kilómetro 122 - Col du Lautaret (2058 m)
• Kilómetro 174 - Alpe d'Huez (1.880 m) y sus famosas 21 curvas.

Primera sortida oficial: Sant Quirze Safaja

Per Josep

7,36 h. Estic baixant les escales dels FFCC i el tren surt sense poder fer res.  Ja comencem!!! Primer dia oficial i ja arribo tard. Truco al Carlos per dir-li que comencin a sortir sense mi, però resulta que la seva filla a perdut el mòbil i esta esperant que arribi per fer gestions. Truco al Xavi Ballestar. Em comenta que estan uns quants a la estació, però que encara falta gent i que un amic seu que no sap el camí ve en el mateix tren. Li dic que ja anirà amb mi i que surti, però decideix esperar. El tren arriba a las 8:10 i son las 8:05. A pesar de tot insisteixo en que surtin però s’esperen, a pesar del meu parer. Pel que he pogut veure en diferents clubs no hi ha res pitjor que esperar estona per sortir. Si comences a esperar la gent ja pensa que l’hora de sortida es com un xiclet i que s’estira i cada vegada s’arriba més tard i es comença més tard. M’agraden els clubs que donen 5 minuts de gracia i al minut 5 surten disparats. Això si, per contra cal respectar els trajectes i el poble del esmorzar. Que tothom ni que surti tard sàpiga on anem per poder tornar junts.

En quan arribo la plaça esta plena de companys. En compto 14 que mes en Martin que anava al tren amb mi i jo en fem 16. Hi son en Luis Castro, Josep M. Aixalà, Hector Jala, Xavi Ballestar, Martin Taylor, J.A. Ledesma, Julian Ramos, Francesc Martinez, Xavi Garcia, Jordi Tardà, August Mayer, Santi Sardà, David Laporta, Martin de la Serna , Alvaro Lechuga  i jo mateix. Comencem a pedalar i el rellotge no em funciona. Paro per mirar que passa i el pilot se’n va. Quan em poso en marxa han passat 4 minuts i no els enxampo fins el Parc Tecnològic de Cerdanyola. A partir d’aquí em poso al davant. Ens trobem a Cerdanyola  diversos amics amb Mountain bike. Ems saludem amb d’il•lusió de retrobar bons amics i continuem. Entrem a Ripollet i comencem la petita pendent que ens portarà cap a Polinya. En Luis i en JA em passen i comencem amb en Luis un pique en tota regla que no acabarem fins arribar a Sant Feliu de Codines. Ens anem passant l’un a l’altre donant pals a tort i a dret. Quan comença la pujada a Sant Feliu vaig el darrer. Començo lentament a incrementar el ritme del meu pedaleig, de tal forma que quan passem la benzinera encara vaig el darrer. A partir d’aquí començo a passar uns quans companys entre ells com no, en Luis. Quin goig, passar en Luis en una pujada. Això es un fet insòlit!!! Gaudeixo del moment perquè pocs cops més em passarà. Però el Luis no dona el seu braç a tòrcer i quan la pujada disminueix, em passa com un llamp i em deixa enrere. A la plaça de Sant Feliu arriba amb una certa distancia davant meu que li permet anar pensant el discurs que ens donarà en quan jo arribi... i vaja si el fa. Continuem pujant cap a Sant Quirze i hem quedo el darrer. Continuo cansat i aprofito per pedalar amb cadència i prendre-m’ho amb calma. Arribo a dalt a la benzinera que hi ha anant a Castellterçol dels darrers però sembla que he recuperat. 

Anem cap a la carretera de Centelles passant per Sant Quirze i parem a esmorzar al restaurant el Revolt. 8 companys ens deixen i ens quedem 8 més. Al cap d’una estona arriba el Carlos Arnal que a fet el recorregut sol.

Quan sortim comencem a pujar un altre cop i tornem per Sant Miquel del Fai. El dia es esplèndid i el paisatge a Sant Miquel del Fai, fa que en Josep M. s’aturi per contemplar amb calma tot el congost i l’edificació. Jo continuo pedalant fins Sant Feliu on farem el darrer re agrupament. A partir d’aquest punt, velocitat de vertigen. A tope amb la peculiaritat que no sabem donar relleus. Igual anem a 32 que ens posem a 47, i això es nota més quan vas al darrera.

Arribem a Montcada a las 13:00 aproximadament, amb un petit ensurt d’en Xavi, que a l’alçada de caldes, toca de canto uns conus dels mossos i esta a punt de anar a terra.

Ens quedem en Julian i jo al davant, i en arribar a Cerdanyola decideixo fer un Forat del Vent. Començo amb una certa alegria però a partir del km 3 em comença a vidre gana. Només vaig pensant en la botifarra que no m’he menjat, i noto com el cor no puja i las cames no van. Crec que he agafat una “pajara”. Espero que els companys que havien dit que vindrien em passin volant, però no em passa ningú. Un cop a dalt, ara si, nomes queda baixar. Al final a las 14 hores a casa. En total 108 km, mitja de 24 i uns 1400 metres de desnivell.

Sortida especial 9 de març

Aquest proper dissabte fem la primera especial de la temporada. Es tracta d'una ruta pel Baix Empordà on pujarem els ports més coneguts del la zona: La Ganga, Santa Pellaia i Els Àngels. La ruta prevista és de 145 km. i 1540 metres de desnivell acumulat.



L'hora de sortida son les 8h. desde el punt d'inici de la ruta a Calella de Palafrugell:


Mostra un mapa més gran

Altimetries de Bicivicigarrotxa

La foto del divendres - 1-3-2013