Mi pollo y yo: cronica de una salida

Por Carlos.


Hoy era mi ultimo día de vacaciones y que mejor manera de despedirme que hacer una salidita de las mías...
Me levanto en plan vago y no me animo hasta las 11h.
Enfilo con el coche hasta St. Celoni. A las 12h en punto comienzo a subir Sta. Fe.
Hora extraña. El calor es un poco asfixiante pero llevo los dos bidones a tope.
Se me hace mas largo de lo que pensaba. No paro en el bar de Sta.Fe esperando encontrar una fuente. Pero no veo ninguna, al menos al lado de la carretera.
Acabo la subida con solo un culín de agua y comienzo la bajada dirección Viladrau. En viladrau tampoco veo ninguna fuente (joder, aqui el agua la venden, no la van a regalar....) y encima, por aquellas tonterías mías, decido seguir hasta Seba.
Llego, seco, pero seco seco, apajarado y deshidratado.
Veo un bar que anuncian menús a 10 eur. Son las 14,30 horas. Es la ventaja de salir tarde, en vez de almorzar, por un euro mas podré comer como las personas.
Macarrones y pollo: ni hecho a medida.
Me plantan una botella de litro y medio de agua. Comienzo a beber y la dejo temblando.
Platazo macarrones que ya me deja a tope.
Y entonces llega el segundo: Medio pollo a la brasa con una pinta y olor estupendo.
Pienso que no debería porque tengo que subir el Collformic pero no puedo resistirlo. Poco a poco, donde había pollo hay un montón de huesos.
Y claro, añado el postre y café.
Me siento un poco lleno. Me sobra agua para llenar medio bidón.
Me enchufo en la bici y comienzo la subida.
Y aqui comienza el calvario entre el pollo y yo.
El cabronazo estaba asado pero me da la sensación de que estaba vivo y quiere salir a volar.
Las pulsaciones a 145. Aflojo pero no bajan. Joder, si aflojo mas me caigo...
Me como el coco. Mete un calor que te cagas, estoy haciendo la digestión de un banquete y subiendo un puerto que, no siendo tan duro como tomado al revés, vas viendo la carreterra a lo lejos que parece no acabarse nunca.
Y el pollo pide agua.
Y el bidón no tiene agua.
Y comienzo a buscar fuentes.
Que calor !!!
Y comienzo a comerme el coco... Y si me da un yuyu???
Afloja macho. Subo a 7 por hora y las pulsaciones no bajan.
Claro, alguna de ellas le estarán metiendo al pollo haber si deja de revolotear en el estómago...
Por fin una fuente pero...  no hay agua.!!!!
Sed, calor, el pollo dando por culo, el sol en el cogote, el pollo que sube hasta la garganta...
Otra fuente !!!
pero el agua que sale es un gota a gota que no apetece probar por aquello de las posibles diarreas...
A seguir, con la boca seca y el estomago hinchado.
Y si me meto un par de ostias en el estomago para ver si me lo cargo ???
Mejor no. Hay que pedalear.
Arriba hay un bar pero ¿y si está cerrado? 
Es igual.Bajando hay varias fuentes. Pero ¿y si también están secas?
No pasa nada, me dejo caer hasta Montseny, ¿llegaré? El pollo no solamente está vivo sino que parece que está engordando y con él mi estomago... hijo puta !!!igual se está comiendo mis macarrones !!!
Nada mas falta que encima me de la pajara !!!
Ya queda poco para la cima.... Y escucho un ruido... Es el sonido del agua retozando.
Es una fuente!!!.
Alla que voy. Por fin !!!
Cuando ya me he triscado dos bidones veo un cartelito que indica: "Agua no tratada".
coño significa ???
que me va a dar la cageta ??? Pues igual me da. Bueno igual no, pero ya es tarde.
Por fin ya no tengo sed pero parece que voy a reventar.
Debo suponer que la capacidad de mi estómago es limitada. Y si sumo el mas de un litro de "Agua no tratada" que le he metido no me extraña que el maillot se me haya quedado pequeño de repente...
Un ultimo esfuerzo, llego a la cima y comienzo a bajar, tranquilo para dar tiempo a hacer la digestión.
Como parece que estoy un poco mejor, en Montseny giro por la carretera de la Costa.
Y la carretera se empina.
Y como por arte de magia el joputa pollo resucita.
Calor, agua, mas calor, mas agua...
En estos momentos es cuando piensas.... que bonito es recorrer parajes idilicos en bicicleta !!!
Y piensas en escribir un libro: mi pollo y yo.
Llego al cruce que indica al Turó y como estoy tarado del ala, continuo subiendo en vez de bajar.
Rampotes para animar la cosa.
Comienzo a encontrar una relación directa matematica entre la pendiente de la carretera y el grado de resurección del pollo.
Despues de casi 2 km subiendo, la mononeurona que tengo entre orejas se despierta y me obliga a dar media vuelta.
En St. Celoni me trisco una coca cola de medio litro para ver si con los acidos lo acabo de matar.
Pero que cojones, son las 21 horas, hace casi 7 horas que conocí a mi pollo y todavía aletea....

Un gran cap de setmana

Per Josep.


2009 Lieja-Bastogne-Lieja, 2010 París-Roubaix, 2011 Milan-San Remo, 2012 Amstel Gold Race. Aquest era l’objectiu. I un cop passat, el més dur, d’entre tota la llista que he assenyalat. Divendres 13 d’abril a les 6h. del matí, començava aquesta petita aventura amb la sortida des de l’aeroport del Prat cap a Brussel·les. Un cop allà, lloguer de cotxe i cap a Valkenburg. La primera cosa que em va sorprendre és que des de l’aeroport de Brussel•les no trobava cap indicació per anar a Lieja; em vaig perdre quatre vegades, fins que finalment vaig intuir que Lieja era Luik.

A les 11:30h. arribava a l’hotel de Valkenburg, passant abans per Maastricht. El fet de passar per Maastricht em va fer molta gràcia perquè per la meva feina he tingut i haig de treballar sovint amb els tractats de Maastricht, i amb les normes comptables del SEC-95. Ja a Valkenburg, vaig anar a donar un volta en cotxe, esperant la resta de companys. Durant la mitja hora que vaig estar donant una volta en cotxe, no vaig parar de veure ciclistes que estaven entrenant, botigues de bicicletes, ciclistes de totes les edats vestits de carrer i carrils bici. Semblava que allò era el país del ciclisme, i, probablement, ho és.

A les 12h. vaig anar al Palau d’Esports on estava l’organització de la marxa, on em vaig trobar amb en Josep M. Casanovas i Senyora. Vaig recollir el meu dorsal i la primera cosa que em va sobtar és que dels 14.000 inscrits que hi devia haver a la marxa, només 2.000 farien la de 200 i 250 km., la resta, les més curtes. A la bossa només hi havia el dorsal amb el xip incorporat. Vaig fer les compres oportunes i vaig tornar a l’hotel a esperar la resta de companys. En aquest moment, arribaven per separat, en Lluc, en Toni Oliva i la Pili que havien anat en cotxe; en Ramon Camps i Senyora, en cotxe, pel seu compte i, per últim, el Ramiro, amb el seu amic Óscar, el Velaure i el Gabriel Camargo, que havien vingut en avió.

Tots plegats vam dinar a una pizzeria del carrer major de Valkenburg. Xerrant, xerrant, es van fer les 16h.; era hora que la resta de companys anessin a buscar els dorsals. Vam tornar al Centre de Convencions i aquesta segona vegada vaig poder observar amb deteniment el que l’organització havia muntat: plànols en 3D de la marxa, on tocant un botó podries apreciar punts concrets de la mateixa, un estudi de televisió, un bar al costat de l’estudi, una exposició de bicicletes dels professionals, un espai de compra de productes de la marxa d’AMSTEL, així com un altre de productes diversos. I, per últim, una terrassa i una rulot antiga amb mallots històrics i dos còmics disfressats de ciclistes dels anys 70.

A l`Óscar se li havia trencat una peça de la bici i va tornar a l’hotel per intentar que li poguessin arreglar, mentre que en Lluc i en Velaure van tornar a l’aeroport a buscar una maleta que en Manel s’havia deixat.

Els altres ens vam quedar per allà donant una volta, fent temps mentre arribava l’hora de sopar. Si al migdia l’ambient era extraordinari, a la nit, era impressionant. Havien anat arribant ciclistes i no hi cabia ningú, el poble estava ple de gom a gom. Els restaurants estaven a tope i vam trigar dues hores en sopar. Mentre sopàvem ja vam estar parlant de l’objectiu 2013: el Tour de Flandes, la Fletxa Valona o el Giro de Lombardia.

Un cop a l’hotel, preparar-ho tot pel dia següent i anar a dormir. Malauradament, i m’acostuma a passar sempre, els dies previs a una marxa, em costa agafar la son. Vaig posar la televisió i, què em vaig trobar? Un canal holandès que entrevistava i parlava de l’Amstel Gold Race, des de l’estudi de televisió on havíem estat a la tarda. Impressionant, tot el país està amb la seva carrera.

A les 6h. del matí de dissabte, sona el despertador. Baixo a esmorzar i petem la xerrada amb els companys. Ens convoquem a la porta de l’hotel. Després la foto de rigor (Ramon, ja ens la passaràs!) anem tots cap a la sortida per passar per sota de la pancarta a les 7h. en punt. El dia és fred. La majoria anem amb la roba que habitualment portem a l’hivern: guants llargs, protectors de peus, wind-stoppers i pantalons llargs. El dia està començant però sembla emboirat, si bé, no plou. Comencem amb la primera cota al km. 3, preludi del que vindrà. La marxa no sembla fàcil i a part de les cotes, és un constant puja i baixa i una constant ziga-zaga que t’obliga a parar i arrencar, la qual cosa fa difícil seguir una roda.

Mica en mica el més forts marxen de la meva vista i em quedo amb el Ramon, el Toni Oliva i la Pili. Passem el segon mur que és empedrat. Em sento Tom Boonem.

Passat aquest mur començo a notar que la roda del darrera fa figa. He punxat. Dic adéu als companys i em disposo amb molta mandra a canviar la càmera. La veritat és que punxo habitualment poc, i no havia punxat en cap les tres anteriors marxes. Sóc bastant patós per canviar una roda i, en general, pel que fa referència a mecànica.

Van passant els minuts i encara no he desmuntat la càmera. Amb això que arriba en Ramiro que havia sortit uns minuts més tard que nosaltres i es para, molt amablement i s’ofereix a ajudar-me. No m’ho vaig fer dir dues vegades i li vaig agrair enormement que s’aturés.

De les dues càmeres de recanvi que portava, una estava punxada i la manxa no em funcionava. Amb la qual cosa, un cop arreglada la punxada, no tenia ni càmera ni manxa, i tenia clar que al Ramiro a la que es posés al seu “trote” habitual, el perdria de vista, com així va ser. Començo a anar sol, intentant agafar la roda dels que venien i passaven però no ho aconsegueixo fer. Em resultava molt feixuc fer moure les rodes; pensant en el mal estat del terreny, vaig portar la segona bicicleta d’acer amb neumàtics de 25, enlloc de 23 i , si bé és veritat que degut al mullat del terra i el fet de passar pel carril bici, no era una mala opció, crec que em penalitzava a l’hora d’avançar. Així arribo al primer avituallament.

Allà estava la Pili que també havia punxat. Prenc alguna cosa ràpidament i me’n vaig a buscar una manxa per acabar d’inflar la roda del darrera, però la manxa tenia molts pretendents, total que vaig haver d’esperar-me 5 o 10 minuts per agafar-la i quan la vaig tenir, enlloc d’inflar, desinflava.

Vet aquí doncs, que quan sortim d’aquest avituallament, ja he perdut 40 minuts entre unes coses i unes altres.

Al km. 75, aproximadament, punxa la Pili. La deixo per anar a comprar vàries càmeres, , a una botiga que recordava del dia anterior, doncs estàvem a prop de Valkenburg, a la fi de la primera volta. Arribo a la botiga i, com no, estava plena de ciclistes que volien el mateix que jo: càmeres i una manxa.

Després de 15 minuts d’espera, surto amb les càmeres i amb una manxa de peu que sí que funcionava. En total, com podeu veure, gairebé 1h. parat, sense estar sobre la bici. Arribo a Valkenburg on hi ha el segon avituallament.

Començo a partir d’aquell moment, la segona volta anant cap al sud, a diferència de la primera que era cap al nord. Cada vegada trobo menys gent. Per descomptat, jo no trobo a ningú, són els altres el que em troben a mi. Crec que en tota la marxa no vaig avançar a ningú; vaig ser avançat per molts grups, però a mida que passaven els km. m’avançaven menys pilots. No podia seguir cap roda i a sobre, tots els que em passaven eren de quilometratges inferiors al meu.

Després de la primera punxada, ja havia decidit que si havia d’anar sol, hi aniria, però se m’estava fent molt dur. Els km. passaven molt lentament. Va començar a ploure amb força i a partir de les 12h. del migdia vaig tenir tres o quatre xàfecs. Cal dir, que el dia anterior també havia plogut. I amb el fred que feia les carreteres van estar humides durant tota la marxa i brutes de terra i sorra. Els carrils bici eren estrets i cada vegada que venia algú per darrera per passar-me, em neguitejava que no em poguessin tirar a terra, doncs amb un amplada d’1 metre, et passaven els pilots i t’arraconaven a la dreta. Quan més anàvem cap al sud, cap a Bèlgica, el paisatge més s’assemblava a la Lieja-Bastogne-Lieja: ondulacions al terreny que feien un constant puja i baixa, entre uns camps verds que amb sol haguessin estat preciosos i altres moments dintre de petites ciutats, de poca alçada.

Intento oblidar-me de la meva posició a la cursa i només pensar que l’he d’acabar, sigui com sigui. No noto la pluja, però el coll i les cames em comencen a molestar. Encara no he arribat al tercer avituallament. Deuen ser les 13h. Paro davant l’entrada d’una fàbrica per menjar-me un plàtan i una barreta i continuo, sol com un mussol.

Em comença a venir el cansament i la son. És curiós, i m’acostuma a passar a totes les marxes, sobre aquesta hora. Després em recupero, relativament. Els pitjors moments es donen entre les 13h. i les 16h.

Arribo al tercer avituallament. Em recordava al del Marie Blanche, a la Quebrantahuesos, en dia de pluja. Estava instal·lat en un prat i amb la pluja tot era fang. Paro per menjar alguna cosa i no trobo cap company. Quan surto tinc les rodes plenes de fang, el que m’obliga a desmuntar-les per netejar els ponts dels frens. Al cap d’una estona, veig al fons l’esquerra un avituallament, però pel que sembla, jo no vaig en aquella direcció. Els ciclistes venen en sentit contrari i van cap a l’avituallament Encara i així penso: “Menys mal!, torno a trobar companys, encara que sigui en sentit contrari”.

Segueixo les marques taronges de la carrera de 250km. i, de seguida desapareixen les de 200km. Ara comença el bucle que m’allarga la marxa 50km. més. Burro de mi, no sé perquè vaig pensar que em faltava poc per tornar a aquella carretera en sentit contrari que portaven els altres companys. No vaig pensar, i potser millor, que això volia dir, entre 2 i 3 hores per tornar a ser al mateix punt.

Comença en aquest moment el tros més dur de la marxa. Esperant-me tornar a trobar al mateix punt; veient passar el temps ràpidament; els quilòmetres, lentament; la meva energia disminuint ràpidament i la carretera enfilant-se cada cop més. En aquesta zona va ser un continu puja i baixa, fins la frontera amb Bèlgica. Entre mig, en un altre punt, els corredors ens creuàvem entre nosaltres, un altre cop. També vaig pensar que el gir devia estar al caure...i em vaig tornar a equivocar. Vaig continuar baixant fins la frontera amb Bèlgica i continuant pujant i baixant.

Un detall molt curiós que ja ens vam trobar a Bèlgica, però aquí va ser més acusat, és el trobar-nos als costats de la carretera moltes creus i flors. Vaig poder llegir el que deia alguna d’elles: “en memòria del aliats”. Com a mínim, vaig passar unes 20.

Per fi, a les 17:04h, trepitjo aquella carretera que feia més de dues hores havien passat els altres ciclistes quan jo anava de baixada. Em faltava poc per arribar a l’avituallament que havia vist a la baixada. Però per més que miro, no el veig. A mida que m’acosto a un descampat, només veig un tractor carregant material. Paro i miro el quilometratge. Portava 204km. Només quedaven 50km. per acabar. Està plovent a bots i barrals. Se m’acosta un xicot holandès i em pregunta si necessito alguna cosa. Li dic que no, que porto beguda i menjar, que no es preocupi. Em demanda si vull que algú em porti a l’arribada. “No, jo he vingut a fer la de 250km.!”. Em mira el mallot i em diu “d’on ets?”. “de Barcelona”, vaig contestar. “Ah! És curiós! Vosaltres els espanyols, sempre agafeu la més llarga i la voleu acabar”, em va dir. “Per descomptat!”, li responc i li pregunto: “Per cert, queden moltes cotes per arribar a Valkenburg?”; “No ho sé. Espera que pregunto a un company que parla castellà”.

Se m’acosta un altre company que em diu que em queden el Cauberg (núm. 19), i el Keutenberg (núm. 18) i dos més. “Perfecte!”, li dic. Les cotes van enumerades de la 1 a la 19. La 19 és la darrera, el Cauberg.

D’aquests dos més, un ja l’havia fet a la primera volta, per tant, només em quedava un no reconegut i tota la resta, terreny pla, i els tres finals: els núms. 17, 18 i 19. Surto d’allà molt animat, pensant que en un parell d’hores puc estar a meta.

Però vet aquí que aquell xicot o no coneixia la marxa o es va compadir de mi. Als 2km. m’arriba un mur amb rampes superiors al 10%. En aquell moment jo no sabia que era el núm. 13. Em quedaven 6 murs, encara. I jo pensant que només em faltaven tres.

Cada vegada que pensava que m’acostava al núm. 17, el Fromberg, en realitat estava acostant-me a un altre diferent i el 17 no arribava mai. Recordo un mur que era dintre un poble, dintre d’una urbanització, on era simplement un carrer que anava enfilant-se amb rampots importants.

El sol comença a baixar. Eren les 19h. i vaig començar a enfilar tot un seguit de rectes que no sabia on em portaven. Havia parat de ploure. No hi havia rastre de cap ciclista. Per fi, al final d’una recta de més de 2 km. reconec un punt que havia passat a les 11 o les 12h. del matí. No devia estar gaire lluny del Fromberg.

Passo per un desviament però no veig cap senyalització. “Les hauran tret?”. Paro, m’ho rumio. Decideixo continuar pedalant. Al cap d’una estona arribo a un altre desviament. Ja no hi havia els cartells de la nostra marxa, només els cartells de la carrera dels professionals que els havien posat de nou. Segueixo aquell cartell. És el Fromberg.

A meitat de Fromberg, el càmera desmuntant tots els estris de vídeo i control de temps. Baixo i arribo a un nou desviament. Ja no hi ha cap cartell. No sé si anar cap a l’esquerra o cap a la dreta. Em deixo guiar per les pells de plàtan i les bosses buides d’Isostar del terra.

Són les 19:10h. Arribo a un poble on havia d’haver dos cartells molt grans que marcaven els itineraris de les dues voltes. Havíem passat al matí i ho recordava. Per sort, encara hi eren. “Crec que estic salvat!” Des d’allà no pot ser gaire difícil arribar a meta. Arribo a la carretera general i de seguida a l’esquerra un desviament cap a Keuterberg. A l’inici un càmping i gent amb bicicleta que ja havia acabat la marxa. Al cap d’un minut, davant meu, un autèntic mur. Retorçant-me, arribo a la primera corba pensant que el desnivell baixarà, i no disminueix, sinó que augmenta.

Em recordava la Redoute de la Lieja-Bastogne-Lieja. Al final arribo a dalt. Quatre casetes mal posades i penso que només em queda baixar fins a Valkenburg. Però no. La carretera va en sentit contrari a Valkenburg per la carena de la colina i fa una volta de varis quilòmetres. Són les 19:30h. Per fi arribo a un desviament que sembla que a la dreta porta a Valkenburg, però no hi ha cap cartell.

Paro. Per sort al cap d’uns minuts m’enganxen uns holandesos que havien fet la de 150km. Pedalo amb ells i em porten fins a Valkenburg. Veig, finalment, el carrer principal del poble pel qual tant havíem passejat divendres.

Estava ple de gent celebrant la seva marxa. Tothom amb una cervesa a la mà, és clar. Eren les 20h. Continuava fent fred com tot el dia i començava a caure un mica de pluja. Ja no quedaven ciclistes. Només nosaltres tres.

En començar el Cauberg, em van deixar enrere i com sempre, vaig continuar sol. Mentre anava pujant, la gent m’aplaudia i m’animava. Era una barreja de conya i estupefacció. Ves a saber les hores que tots aquest portaven prenent cerveses.

Vaig fer varis ziga-zaga perquè hi havia camions desmuntant tot el que feia referència a la prova d’aficionats i preparant la carrera dels professionals.

Passo per sota del pont, em disminueix la pendent i com qui no vol la cosa aixeco el puny dret en senyal de victòria. Em queden 200m. Per fi arribo a la línea de meta. Torno a aixecar el puny dret. El vigilant i treballadors que feien feina m’aplaudeixen. Ja he acabat. He passat tota la marxa gravant les dades amb un aparell per poder-la traspassar a l’ordinador. Paro l’aparell però em quedo sense bateria i perdo les dades. “A sobre ningú es creurà que he fet els 250km.!”, penso.

Baixo cap a l’hotel i em trobo als companys amb una cervesa, com no! “D’on vens?, Què has fet?” em pregunta en Lluc. “La marxa de 250km! És el que havíem dit, no?”. Com a resum, una marxa fabulosa, un ambient increïble. Un cap de setmana inoblidable.