Brevet 200 del Pla de Santa Maria

Per Xavi

Sota un dia gris i amenaçant ahir vaig fer la meva tercera Brevet, la segona de 200 km., aquest cop acompanyat d’una bona colla d’amics del club que debutaven en això de les Brevets. El dia presagiava pluges però les previsions van encertar de ple i la única inclemència climatològica que vàrem tenir va ser un molest vent de cara en alguns trams.

L’Hector, el Juan Antonio, el Martin i jo vàrem decidir anar a dormir a una casa de colònies prop de la sortida al Pla de Santa Maria per guanyar una hora de son i l’experiència no va ser positiva per tots. La nit transcorre entre roncs d’un company que com nosaltres ha decidit passar la nit prèvia a la Brevet prop de la sortida i , entre el soroll i la difícil adaptació a un llit que no és el teu, la nit no és tot lo reconfortant que esperàvem.

Posem el despertador a les 5,50 per poder presentar-nos a les 7 a la sortida i poder integrar-nos en el pilot principal. En la mateixa sortida ens hem de trobar amb el Josep Maria i el Xavi que venen directament des de casa, ja els hi hem recollit el carnet de ruta i poden apurar l’hora d’arribada.

Finalment entre l’esmorzar i la preparació arribem inevitablement tard a la sortida i els organitzadors ens informen que la Brevet s’ha iniciat tot just fa cinc minuts. No sabem res del Josep Maria ni del Xavi i els truquem al mòbil per saber si ja estan rodant o es que encara no han arribat. Com que no tenim resposta decidim iniciar la ruta amb l’esperança de trobar-los al primer control on, obligatòriament, ens haurien d’esperar si volen segellar el carnet de ruta que porto a la butxaca del meu maillot.

No som els únics que ens hem incorporat tard a la Brevet i ràpidament ens posem d’acord amb tres ciclistes més per accelerar la marxa i intentar no enrederir-nos gaire. Ens posem en filera i avancem ràpidament cap a Valls. En una cruïlla ens trobem al Josep Maria i al Xavi que han sentit les nostres trucades i han decidit esperar-nos per fer camí tots junts. Iniciem doncs, ara ja els sis plegats, de nou la marxa cap a l’Hospitalet de l’Infant on trobarem el primer control. Pel camí ens integrem en un grup encara més gran on hi ha gent de Montblanc i junts fem camí i intentant no perdre’ns mentre creuem els carrers de Reus.

El camí transcorre ara entre camps d’olivers ara de garrofers quan en un sobtat gir a l’esquerra iniciem un ràpid descens cap a l’Hospitalet. No més entrar parem davant del CAP per que ens segellin el carnet de ruta. La noia sembla estar encantada de que un grup de ciclistes li trenquin, per un moment, la monotonia i nosaltres aprofitem per entrar al lavabo per buidar la bufeta fent broma per si ens cobraran l’euro preceptiu.

La ruta ens porta ara resseguint la costa cap al nord per carreteres més transitades i travessant pobles turístics ara solitaris que em permet comprovar les destrosses que s’han fet al litoral i que fan qüestionar-me el concepte que te molta gent del que pot ser passar unes vacances.

Poc abans d’entrar a Tarragona el paisatge industrial de Vila-seca i les seves pudors fan presencia i em fan adonar-me que gràcies a les Brevets he descobert paisatges i carreteres meravelloses però també llocs en extrem desagradables.

Parem a posar el segon segell al barri del Serrallo i aprofitem per fer un entrepà. Els companys de Montblanc decideixen seguir desprès de fer un ràpid cafè i ens quedem sols acabant els nostres entrepans. L’esperit breveter és contrari a les preses excessives i encara que sempre hi ha gent que s’ho pren com una competició jo prefereixo conservar aquest esperit dels viatgers on està més present el gaudir del paisatge, el camí i on conèixer gent nova es fàcil mentre pedales a un velocitat agradable i fàcil de mantenir.

Un cop arribem a Roda de Barà deixem per fi la costa i ens endinsem de nou a l’interior per carreteres solitàries a una velocitat més ràpida del que m’hagués agradat. Aviat comença a bufar un vent molest de direcció indefinida. Ara ve de cara, ara de cul. Hi ha una dita ciclista que em va ensenyar el David que diu que al ciclisme tot dona pel cul menys el vent, en aquest cas no es compleix del tot i en alguns trams sembla que algú empenyi per darrere.

Ens queden 50 km. per finalitzar quan sentim que algú ens saluda. És un altre Xavi, un noi que s’ha dormit i ha iniciat la Brevet una hora i mitja després que nosaltres i aquí el tenim després de rodar en solitari amb una mitja de 31 km. hora. La pinta que te és de que competeix, cosa que ens confirma, i fa que li envegi la facilitat amb la que se li veu pedalar: 23 anys i entrenaments diaris son la raó. Ens acompanyarà ja fins al final mentre ens comenta les rampes properes al 20% que ens esperen a pocs quilometres del final . Les seves prediccions son desgraciadament encertades i hem d’apretar el cul per poder superar-les. Un cop arribem a Figuerola del Camp on hem dormit la nit anterior ja nomes ens queda un descens de dos kilòmetres per una ràpida carretera. Al control entreguem els nostres carnets de ruta i decidim anar a fer un entrepà per celebrar la finalització d’un altre dia de ciclisme.