¿Brevet 300 nocturna?: real como la vida misma

Per Joaquim Ritort

Este fin de semana he hecho algo nuevo: Brevet 300, pero nocturna.

Algo raro debería tener, ya que no se unió nadie ni del Sant Cugat CC pero tampoco del club de Triatlon (tienen mucho peligro). Esto fue muy sospechoso. Mas sospechoso todavía cuando 3 dias antes solo habia 25 inscritos.

Pero la salida me hacia mucha ilusión, especialmente porque no había pedaleado nunca toda la noche.
Si os interesa de que va esto, seguid leyendo, pero disculpad la longitud, ya que me he ido animando solo. Igual a alguno os interesa conocer mejor las Brevets .

Para los que no sepais de que va, diría que se trata de ciclismo de ruta ‘alternativo’. No son competitivas, y lo que se trata es  disfrutar la marcha. Algo parecido a una excursión montañera.
La Meca de las Brevets es la Paris-Brest 1.200km. Para cualificar hay que hacer 200, 300, 400, 600km…

Cuando llego a recoger documentación,  pregunto a la organizacion: ¿Ya os sale a cuenta organizar una salida sólo para 25 inscritos? (Al final fuimos 40). Me contestan: Pues son esta nos gusta mucho porque es donde  participan  los randonneurs auténticos.

Vaya, vaya, resulta que ahora voy a ser autentico. Pues será que si porque lo disfrute mucho. Pregunto:

- ¿Habrá briefing? No. ¿Qué quieres saber?
- ¿Avituallamientos? No.
- ¿Ruta señalizada? No (nos dan una pagina con la ruta).
- ¿Cómo son los 3 controles? Buscas una gasolinera o bar y que te pongan un sello en la tarjeta.
Nos dan un número de teléfono por si hay algún problema.

Preparando el material advierto:  todos llevan algún tipo de portaequipajes (menos yo). Todos van con mucho material reflectante. Muy buenas equipaciones de luz (dinamos). Mucha ropa de abrigo.
Luego descubro que el que menos, ‘habla latín’. Quien mas quien menos ha hecho la Paris-Brest, la Madrid-Gijón-Madrid, Londres-Edimburgo-Londres, y como no la Bcn-Perpignan-Bcn (600km).
Dan la salida y se montan grupos de 5-7 personas que vamos encontrando  todo el tiempo. Todos paramos en los controles, y cae bocata, pastas, café. Sin prisa (pero sin pausa).

Como he venido solo, y tocara pasar la noche, digo, tengo de encontrar un grupo que me vaya bien. Decido unirme a un chico que lleva un ritmo similar. Fue un acierto. Resulto ser una gran compañía y  megamaster de las Brevets.

Sensaciones: hasta primer control, 19hrs, Disneylandia: 70km y 2000 subida, pero muy chulo. Buen ritmo. Luego, comienza a anochecer y a las 22 paramos a ‘cenar’, abrigarnos bien y cambiar a ‘chip’ nocturno.

Llegamos al segundo control, km 150. La gente alucina en el pueblecito (y quien no!!). Yo todavía ando cuerdo. Son las 24.00hrs. Seguimos y todo muy bien.

Las próximas horas se pedalea bien entre los diversos grupos. El silencio de la noche y la iluminación de la bici son un escenario curioso. Varias ‘tachuelas’ en ruta hacen imposible tener sueño. El ritmo no tiene nada que ver con una salida normal: se va rapidillo, pero no mas que eso.  El cuerpo no sube de pulsaciones.

En el km 220 empiezo a ir justo. Además las barritas no me entran ni por esas, y me acuerdo del magnifico bocata de tortilla y  unos Donetes que me tome antes.  Mi colega me da envidia porque se ha traido 7 bocatas!!

3er Control, 4.30: al lado de un puticlub. Es tan tarde que ya ha apagado las luces de neón. En un bar cercano, mi compañero se siente hecho polvo y me dice que tiene mucho sueño. Me dice que va a dormirse en un rincón del bar. No hay problema. Me siento bien y no hay prisa. La gente que entra en el bar alucina (yo también). Decido despertarlo en 20 min. La parada se convierte en algo mas de una hora, incluido bocata de pollo con mayonesa.

Ya vemos que amanecerá pronto. Guai. Despunta el día: luz muy chula y festival de pájaros abrumador. Andamos jodidos, pero contentos. Los 30km finales son de bajada y se disfruta mucho.
Podéis ver la ruta en:

http://www.pcbonavista.com/etiquetes/brevets

Al final han caído 300km, 3700m subida, salida 16.00 y llegada 8.30hrs.

Brevet 200 Granollers: Objectiu assolit

Per Josep

Arribo a les 6,30h. al pavelló de Granollers. En Santi Sardà acaba d’arribar. Tot just rebo un missatge d’en Ramiro que s’ha adormit i surt de Barcelona. Mentre em preparo, trobo al Antonio Peralta. A les 7h. quan es dóna la sortida, decidim esperar al Ramiro. A les 7:10h. ens trobem amb ell i comencem. De bon inici el ritme és alt. Encapçalats pel Ramiro i el Santi, anem passant grupets. En total a la Brevet serem uns 100. Plou, una pluja nòrdica com les que ja estic acostumat a les clàssiques del nord. Això és bo, penso. Ben mirat, hem vingut per preparar el Tour de Flandes i en acabar haurem tingut el que ens trobarem allà: pluja, vent, sol a estones, carreteres mullades i amb sorra...

Com dic, anem passant petits grups, fins que ens trobem a l’alçada de Sant Celoni un grup nombrós del Granollers. Continuarem amb ells fins a Vilobí, primer marcatge. Perdem l’Antonio, no sé ben bé on. El ritme és alt. Només cal veure que a Vilobí arribem a les 9:05h., menys de dos hores des de la sortida. Marcar, menjar a peu dret i en 10 minuts sortim un altre cop. Portem 67 km.

La pluja ha parat i comença a fer sol. Aquest segon tram de la Brevet té uns paisatges preciosos. Estem enfilant cap al nord, en paral·lel a la carretera que des de Santa Coloma de Farnés va cap a Olot, però per una altra vall, molt tranquil, sense zones urbanes, moltes masies molt boniques i algun petit nucli rural. Amb la pluja, la vegetació està esplèndida. Aquest tros el fem en Ramiro, en Santi, en David Prats, que ens l’hem trobat a les Mallorquines, i jo. Passem un port i en Santi ens deixa per anar endavant. Els tres continuem junts. A la baixada continuem els quatre. A continuació, un segon port i en Santi ens torna a deixar enrere. Aquesta vegada, la carretera va cap a l’esquerra per trobar-se amb la que he mencionat abans. Pugem fins dalt. Ja ens queda poc per arribar a Les Planes. Baixem i ja hi som. Portem 110 km i són les 11h. del matí. Parem a la benzinera per marcar. Com l’altra vegada, aprofitem per menjar i als 10 minuts sortim.

El proper tros és baixada. La carretera que ens portarà a Angles. En Santi i en Ramiro es posen a donar relleus. Arribem a Angles i agafem el trencall de la dreta cap a Osor. Son les 11:35h. i portem 125 km. Comencem a pujar els 25 km del port que ens portaran a Sant Hilari Sacalm. Tots el coneixeu. És un port molt suau, llevat de 5 kilòmetres, que puja per una estreta vall formada per un riu. Com en els altres comencem junts però el Santi se’n va cap endavant. Jo continuo amb en Ramiro fins que en el km 15 començo, mica en mica, a quedar-me enrere. A partir d’aquest kilòmetre i fins dalt, em passa un grupet del Granollers amb qui arribo a dalt. Són les 12:45h. i en Ramiro, en Santi i en Jordi Mateos, que l’han trobat pujant, estan al bar de Sant Hilari on habitualment esmorzem. Allà marquem el carnet, prenem una Coca-Cola i mengem part del que portem. La veritat és que donat el ritme que hem portat, gairebé no he menjat i tenia por de rebre la visita del “hombre del mazo”. A les 13:00h. reprenem la marxa. I vet aquí, allò que en Santi i en Ramiro no han aconseguit pujant, ho aconsegueixen amb una facilitat sorprenent baixant. A la baixada cap Arbúcies, no els puc seguir i em van traient distància a cada corba. Ja em veig anant sol els 50 kilòmetres que queden. Arribo a Arbúcies, i en les rectes llargues que hi ha fins el desviament de Breda, veig al final el mallot vermell d’en Santi. Però si ell no para serà impossible agafar-lo, penso. El vent comença a bufar i es fa difícil pedalar.

Agafo el desviament cap a Breda, i continuo sol. Ningú al davant, ningú al darrera. Arribo a Riells i Viabrea i recordo la cruïlla d’en Carlos (de la seva caiguda). Ja hi he pensat a l’anada però ara que vaig sol, torno a pensar on el vaig trobar quan vaig baixar a buscar-lo. Sembla mentida que cap company el veiés al terra.

 

Continuo cap a Sant Celoni. Estic bé, però el vent dóna de cara i la velocitat va baixant. Que bé estaria darrera d’en Ramiro. Però... “es lo que hay”. Comença a ploure un altre cop. Una cosa he après: no sé pujar. Però ara que puc baixar amb tots, tampoc sé baixar, jeje... quin desastre! Paro a la benzinera de Sant Celoni per si havíem de marcar. No calia, però aprofito per menjar en 5 minuts. Quan estic a punt de sortir, per darrera ve en Santi, que en lloc d’anar per Breda ha continuat recte cap a Hostalric. Comencem a rodar i ens passa un pilot al que intentem seguir. Va molt ràpid. En Santi s’enganxa però jo no puc. Doncs em toca anar sol. I així continuo. Granollers 15 km, veig en un senyal. Això m’anima, i pedalo amb força. Arribo a Granollers i em perdo a l’entrada fins que, finalment, trobo el pavelló.

Han estat 205 km, 2.500 metres de desnivell, a una mitja de 26 km/h totals i de 28 km/h de pedalada. No està malament. I ara...CAP A FLANDES!!!

Brevet 200 del Pla de Santa Maria

Per Xavi

Sota un dia gris i amenaçant ahir vaig fer la meva tercera Brevet, la segona de 200 km., aquest cop acompanyat d’una bona colla d’amics del club que debutaven en això de les Brevets. El dia presagiava pluges però les previsions van encertar de ple i la única inclemència climatològica que vàrem tenir va ser un molest vent de cara en alguns trams.

L’Hector, el Juan Antonio, el Martin i jo vàrem decidir anar a dormir a una casa de colònies prop de la sortida al Pla de Santa Maria per guanyar una hora de son i l’experiència no va ser positiva per tots. La nit transcorre entre roncs d’un company que com nosaltres ha decidit passar la nit prèvia a la Brevet prop de la sortida i , entre el soroll i la difícil adaptació a un llit que no és el teu, la nit no és tot lo reconfortant que esperàvem.

Posem el despertador a les 5,50 per poder presentar-nos a les 7 a la sortida i poder integrar-nos en el pilot principal. En la mateixa sortida ens hem de trobar amb el Josep Maria i el Xavi que venen directament des de casa, ja els hi hem recollit el carnet de ruta i poden apurar l’hora d’arribada.

Finalment entre l’esmorzar i la preparació arribem inevitablement tard a la sortida i els organitzadors ens informen que la Brevet s’ha iniciat tot just fa cinc minuts. No sabem res del Josep Maria ni del Xavi i els truquem al mòbil per saber si ja estan rodant o es que encara no han arribat. Com que no tenim resposta decidim iniciar la ruta amb l’esperança de trobar-los al primer control on, obligatòriament, ens haurien d’esperar si volen segellar el carnet de ruta que porto a la butxaca del meu maillot.

No som els únics que ens hem incorporat tard a la Brevet i ràpidament ens posem d’acord amb tres ciclistes més per accelerar la marxa i intentar no enrederir-nos gaire. Ens posem en filera i avancem ràpidament cap a Valls. En una cruïlla ens trobem al Josep Maria i al Xavi que han sentit les nostres trucades i han decidit esperar-nos per fer camí tots junts. Iniciem doncs, ara ja els sis plegats, de nou la marxa cap a l’Hospitalet de l’Infant on trobarem el primer control. Pel camí ens integrem en un grup encara més gran on hi ha gent de Montblanc i junts fem camí i intentant no perdre’ns mentre creuem els carrers de Reus.

El camí transcorre ara entre camps d’olivers ara de garrofers quan en un sobtat gir a l’esquerra iniciem un ràpid descens cap a l’Hospitalet. No més entrar parem davant del CAP per que ens segellin el carnet de ruta. La noia sembla estar encantada de que un grup de ciclistes li trenquin, per un moment, la monotonia i nosaltres aprofitem per entrar al lavabo per buidar la bufeta fent broma per si ens cobraran l’euro preceptiu.

La ruta ens porta ara resseguint la costa cap al nord per carreteres més transitades i travessant pobles turístics ara solitaris que em permet comprovar les destrosses que s’han fet al litoral i que fan qüestionar-me el concepte que te molta gent del que pot ser passar unes vacances.

Poc abans d’entrar a Tarragona el paisatge industrial de Vila-seca i les seves pudors fan presencia i em fan adonar-me que gràcies a les Brevets he descobert paisatges i carreteres meravelloses però també llocs en extrem desagradables.

Parem a posar el segon segell al barri del Serrallo i aprofitem per fer un entrepà. Els companys de Montblanc decideixen seguir desprès de fer un ràpid cafè i ens quedem sols acabant els nostres entrepans. L’esperit breveter és contrari a les preses excessives i encara que sempre hi ha gent que s’ho pren com una competició jo prefereixo conservar aquest esperit dels viatgers on està més present el gaudir del paisatge, el camí i on conèixer gent nova es fàcil mentre pedales a un velocitat agradable i fàcil de mantenir.

Un cop arribem a Roda de Barà deixem per fi la costa i ens endinsem de nou a l’interior per carreteres solitàries a una velocitat més ràpida del que m’hagués agradat. Aviat comença a bufar un vent molest de direcció indefinida. Ara ve de cara, ara de cul. Hi ha una dita ciclista que em va ensenyar el David que diu que al ciclisme tot dona pel cul menys el vent, en aquest cas no es compleix del tot i en alguns trams sembla que algú empenyi per darrere.

Ens queden 50 km. per finalitzar quan sentim que algú ens saluda. És un altre Xavi, un noi que s’ha dormit i ha iniciat la Brevet una hora i mitja després que nosaltres i aquí el tenim després de rodar en solitari amb una mitja de 31 km. hora. La pinta que te és de que competeix, cosa que ens confirma, i fa que li envegi la facilitat amb la que se li veu pedalar: 23 anys i entrenaments diaris son la raó. Ens acompanyarà ja fins al final mentre ens comenta les rampes properes al 20% que ens esperen a pocs quilometres del final . Les seves prediccions son desgraciadament encertades i hem d’apretar el cul per poder superar-les. Un cop arribem a Figuerola del Camp on hem dormit la nit anterior ja nomes ens queda un descens de dos kilòmetres per una ràpida carretera. Al control entreguem els nostres carnets de ruta i decidim anar a fer un entrepà per celebrar la finalització d’un altre dia de ciclisme.