dimecres, 15 de maig del 2013

Gaudir del ciclisme, gaudir dels companys. La meva segona especial


Per Josep Badia


Son las 15:20 del dissabte 11 de maig. Fa més de 20 minuts que estic esperant al Luis Castro. Ja se sap. Son las coses del ciclisme. Cal esperar als companys endarrerits. Us dirà que fue por averia mecánica, que si no de que, que yo nunca le podré sacar tiempo, que si yo soy muy malo, que si el es gallego y yo no … però la realitat es la realitat. El vaig esperar més de 20 minuts i per acabar el vaig haver d’empènyer, juntament amb en Ledesma perquè pogués acabar l’etapa. I QUINA ETAPA!!!

A les 8:00 arribo al lloc de sortida. Tothom prenent cafè al bar del costat. Ningú preparat per anar en bici. Només entrar al bar ja s’olora un ambient extraordinari. Saludo al Jesús Mazo, al que feia dies que no veia: “Toma un gel para que te de energía”, em diu com a salutació. Em farà falta, penso. També hi es l’Arnau Martin, que ve amb nosaltres per primera vegada. La resta, som en J.A. Ledesma, Josep M. Aixalà, Jaume Janer, Martin Taylor, Francesc Martinez, Xavi Garcia, Luis castro, Carlos Arnal, Julian Ramos, Hector Jala, José Luis Martinez i jo. Finalment dons 14 corredors.



Amb molta mandra, tots es van preparant per començar a pedalar. Busco el casc. Me’l he deixat. Això em preocupa. Em sento despullat. La veritat es que no se anar sense ell. S’ha convertit en una peça més de la indumentària ciclista. Aniré patint tota l’estona fins arribar a Camprodon. Em poso la gorra del sponsor que la porto al cotxe. Finalment a las 8:35 ens fem la foto de rigor i a las 8:40 aproximadament comencem a pedalar. Massa tard, penso. Però be, com que només vull fer la primera part de la sortida, ja em va be.

El dia es clar. El verd de La Garrotxa esta en tot el seu esplendor, després de las plujós d’aquests dies. Comencem per la antiga carretera de Besalú a Castellfollit de la Roca. Ni un cotxe. Una tranquil·litat absoluta. La carretera pica cap a munt des de el primer moment, si be te petites baixades, per creuar l’autovia. En arribar a Castellfollit trenquem a la dreta, per anar cap a Beget, Comença a partir d’aquí i fins arribar a Camprodon, uns seguit de tres ports de muntanya, que ens duran per unes valls tranquil·les i solitàries, que semblen totalment allunyades del mon. Algunes masies molt ben conservades, i una vegetació verda i brillant, que amb el sol que vàrem gaudir en la primera part de la sortida convertia tot el paisatge en un quadre d’una bellesa espectacular. Després del primer port, el sol es va començar a apagar. Vaig tindre que posar-me el paravents degut al fred que tenia baixant. A Beget, re agrupament. El ritme va ser tranquil durant tota l’etapa, però tot i això vaig arribar l’últim. El Luis, va aprofitar per recordar-me tan bon punt em va veure: “hombre Badía, menos mal que has llegado. Llevamos tiempo esperando y tenemos frio”. Aprofito per menjar una mica i tornem a pedalar. Surto el primer amb en Josep M. però als 500 metres ja m’havien passat quasi tots els companys. Continuo amb la companyia d’en Francesc i d’en José Luis. Pugem la mar de be, anem xerrant, mentre en José Luis aprofita per fer-nos fotos. Així anirem fent fins arribar a la carretera de Camprodon a Prats de Molló, on ens esperant alguns dels companys.



Arribem a Camprodon, i anem cap al restaurant. Aprofito per anar a comprar un casc. En Luis i en Jesús han marxat per arreglar la cadena i penso que els trobaré a la botiga. Però no hi son. Al restaurant quan arribo tampoc. Em trec els guants i trobo a faltar l’anell de matrimoni. “Cachislamar”. Començo a preocupar-me mentre els demes se’n en foten de mi. Al cap d’una estona el Luis i el Jesús arriben d’un altre botiga que hi havia al poble. Deixen la bici aparcada davant del restaurant. Un home las esta mirant: “Están atadas”, sento que diuen. Després d’un bon esmorzar, més d’una hora, sortim per fer la segona part de la primera part del recorregut. El Luis troba a faltar el compte kilòmetres. Li han pres. Realment, molt miserable qui haguí estat.

Comencem a pedalar a tota velocitat. El camí fa baixada fins Sant Pau de Seguries. Rotonda a l’entrada del poble i a l’esquerra. Cap amunt. Ens endinsem en la Vall de Bac. Preciosa també. El sol torna a sortir tímidament. La carretera si be te trams de pujada, molt curts, es principalment una llarga baixada que ens dura fins Castellfollit. Només començar, en Luis sembla que te problemes amb la cadena. Es para un moment, i en Xavi Garcia es queda amb ell. Jo continuo amb en Francesc, mentre que la resta ens ha avançant un xic en aquesta pujada, potser la mes llarga i dura d’aquesta segona part.



Anem baixant fins la cruïlla amb la carretera que porta a Oix, per on em passat al mati. Allà ens trobem uns quants. El Luis no be, i els que volen fer tota la sortida s’en van per no acabar massa tard. Ens quedem en Ledesma i jo. Al cap d’una estona el Ledesma marxa a buscar al Luis. Jo aprofito per enviar un wa a casa i dir que he perdut l’anell i preguntar si l’han vist per casualitat. Al cap d’una estona arribant amb en Luis sense sabatilles. Se las havia tret per pujar caminant els desnivells.

Comencem a pedalar. El Luis sense sabatilles, i agafat del braç d’en Ledesma a las pujades. Aprofito per fer conya: “Luis, asi claro que llegaras antes a Alpe d’Huez”. Truco al Jaume perquè ens vingui a buscar per la carretera antiga. Al cap d’una estona veiem en Josep M. amb el seu cotxe. Nosaltres continuem i cap a las 16 arribem a la sortida.



Mentre em trec las sabates un wa de la meva dona em diu que l’anell estava a la cuina. No se que hi feia, però millor. Una bona sortida amb un bon final.

Fotos del Jose Luis en aquest enllaç

dijous, 9 de maig del 2013

¿Brevet 300 nocturna?: real como la vida misma


Per Joaquim Ritort

Este fin de semana he hecho algo nuevo: Brevet 300, pero nocturna.

Algo raro debería tener, ya que no se unió nadie ni del Sant Cugat CC pero tampoco del club de Triatlon (tienen mucho peligro). Esto fue muy sospechoso. Mas sospechoso todavía cuando 3 dias antes solo habia 25 inscritos.

Pero la salida me hacia mucha ilusión, especialmente porque no había pedaleado nunca toda la noche.
Si os interesa de que va esto, seguid leyendo, pero disculpad la longitud, ya que me he ido animando solo. Igual a alguno os interesa conocer mejor las Brevets .

Para los que no sepais de que va, diría que se trata de ciclismo de ruta ‘alternativo’. No son competitivas, y lo que se trata es  disfrutar la marcha. Algo parecido a una excursión montañera.
La Meca de las Brevets es la Paris-Brest 1.200km. Para cualificar hay que hacer 200, 300, 400, 600km…

Cuando llego a recoger documentación,  pregunto a la organizacion: ¿Ya os sale a cuenta organizar una salida sólo para 25 inscritos? (Al final fuimos 40). Me contestan: Pues son esta nos gusta mucho porque es donde  participan  los randonneurs auténticos.

Vaya, vaya, resulta que ahora voy a ser autentico. Pues será que si porque lo disfrute mucho. Pregunto:

- ¿Habrá briefing? No. ¿Qué quieres saber?
- ¿Avituallamientos? No.
- ¿Ruta señalizada? No (nos dan una pagina con la ruta).
- ¿Cómo son los 3 controles? Buscas una gasolinera o bar y que te pongan un sello en la tarjeta.
Nos dan un número de teléfono por si hay algún problema.

Preparando el material advierto:  todos llevan algún tipo de portaequipajes (menos yo). Todos van con mucho material reflectante. Muy buenas equipaciones de luz (dinamos). Mucha ropa de abrigo.
Luego descubro que el que menos, ‘habla latín’. Quien mas quien menos ha hecho la Paris-Brest, la Madrid-Gijón-Madrid, Londres-Edimburgo-Londres, y como no la Bcn-Perpignan-Bcn (600km).
Dan la salida y se montan grupos de 5-7 personas que vamos encontrando  todo el tiempo. Todos paramos en los controles, y cae bocata, pastas, café. Sin prisa (pero sin pausa).



Como he venido solo, y tocara pasar la noche, digo, tengo de encontrar un grupo que me vaya bien. Decido unirme a un chico que lleva un ritmo similar. Fue un acierto. Resulto ser una gran compañía y  megamaster de las Brevets.

Sensaciones: hasta primer control, 19hrs, Disneylandia: 70km y 2000 subida, pero muy chulo. Buen ritmo. Luego, comienza a anochecer y a las 22 paramos a ‘cenar’, abrigarnos bien y cambiar a ‘chip’ nocturno.






Llegamos al segundo control, km 150. La gente alucina en el pueblecito (y quien no!!). Yo todavía ando cuerdo. Son las 24.00hrs. Seguimos y todo muy bien.

Las próximas horas se pedalea bien entre los diversos grupos. El silencio de la noche y la iluminación de la bici son un escenario curioso. Varias ‘tachuelas’ en ruta hacen imposible tener sueño. El ritmo no tiene nada que ver con una salida normal: se va rapidillo, pero no mas que eso.  El cuerpo no sube de pulsaciones.

En el km 220 empiezo a ir justo. Además las barritas no me entran ni por esas, y me acuerdo del magnifico bocata de tortilla y  unos Donetes que me tome antes.  Mi colega me da envidia porque se ha traido 7 bocatas!!

3er Control, 4.30: al lado de un puticlub. Es tan tarde que ya ha apagado las luces de neón. En un bar cercano, mi compañero se siente hecho polvo y me dice que tiene mucho sueño. Me dice que va a dormirse en un rincón del bar. No hay problema. Me siento bien y no hay prisa. La gente que entra en el bar alucina (yo también). Decido despertarlo en 20 min. La parada se convierte en algo mas de una hora, incluido bocata de pollo con mayonesa.

Ya vemos que amanecerá pronto. Guai. Despunta el día: luz muy chula y festival de pájaros abrumador. Andamos jodidos, pero contentos. Los 30km finales son de bajada y se disfruta mucho.
Podéis ver la ruta en:

http://www.pcbonavista.com/etiquetes/brevets

Al final han caído 300km, 3700m subida, salida 16.00 y llegada 8.30hrs.

dimarts, 7 de maig del 2013

Sortida especial 11 de maig


Aquest dissabte hi ha de nou sortida especial, la tercera d'aquesta temporada. Aquest cop es tracta d'una ruta per La Garrotxa de 150 km. i 2900 metres de desnivell acumulat. Val a dir que alguns valents faran al dia següent la Terra de Remences.