Per Juan Antonio.
M'agrada sortir en bici i suposo que aquesta és la principal raó que ens uneix a tots. M'encanta fer activitats al lleure, conèixer nous llocs, paratges i ports de muntanya. Compartir la meva afició al costat de vosaltres. I perquè no dir-ho, m'agrada competir. La competició segons defineix el diccionari “és la prova en la qual es lluita per aconseguir un triomf esportiu."
Crec que estarem d'acord en que les paraules “triomf” i “esportiu” són conceptes positius, oi?
Donat que el meu mapa genètic no és tot el prodigiós que requereix aquest exigent esport, que he passat sobradament dels quaranta, i que vaig començar la seva pràctica de manera habitual i més intensa molt tard, fan que la suma de factors condicionin les meves innumerables barreres. Aquestes m’obliguen a entendre el triomf no guanyant a un adversari, sinó com una lluita contra mi mateix per millorar les meves limitacions i els meus reptes personals.
És per això que no puc anhelar guanyar mai res, ni tan sols quedar en llocs de rellevància en cap marxa dels circuits ciclo-turistes als que anem. Tampoc com no podria ser d’altre manera voldria polvoritzar a cap company. No obstant, si aspiro a jugar amb algun d’ells fent algun sprint de tant en tant, o pujar un port al màxim de les meves forces, i amb això, intentar mantenir o fins i tot, millorar la meva forma física.
Assolir una millora de l’estat físic per petita que sigui quan el cos ha patit lesions importants i l'inevitable càstig del pas del temps és tot un triomf esportiu. No creieu?
El ciclisme m’ha anat canviant positivament els hàbits quotidians cada vagada més. Matinar els cap de setmana, entrenar més o menys regularment, canviar substancialment la dieta amb la consegüent pèrdua de pes, trobar un nou cercle d’amistats i crear altres relacions socials son alguns dels exemples més destacables.
Segurament també he sofert canvis emocionals que m’han fet evolucionar com a persona tant al món de la bici com a fora d’ella. Per aquesta raó voldria compartir amb vosaltres algunes de les emocions i petites conquestes personals que he viscut sobre la bici.
M'encisa sentir-me al ben mig d’un pilot amb sensació de velocitat. Recordo sense anar més lluny a l'última edició de Terra de Remences, anant de Sant Pau en direcció a Ripoll. En aquell moment de la marxa anava molt a gust integrat en un grupet. Teníem a la vista un pilot de gent molt més nombrós que nosaltres. Estaven a uns metres de distància, i tot i que no semblaven estar gaire lluny, no hi havia manera de reduir diferencies malgrat que ho intentàvem insistentment. En un moment donat va aparèixer com si res una moto de l'organització fent fotos que va provocar la reacció del personal. De cop vam saltar com posseïts pel dimoni a la roda d’aquell scooter de mitjana cilindrada que va servir per agafar finalment amb èxit al grup que ens precedia.
-Yeeeaahhh !! Vaig exclamar al més pur estil americà en el moment en que vam fagocitar aquells ciclistes del davant. Quina passada ! És un “subidón” indescriptible.
No creieu que és exclusiu dels PRO agafar en pla velocitats que sobrepassen els 50 km / h. durant uns segons, o fins i tot uns pocs minuts. No obstant, no hi ha massa oportunitats de fer aquestes coses si no vas amb les suficients concentració, motivació i força. A més cal que hi hagi col·laboració dins del pilot tret que siguis un “Cancellara”. La impressió que et proporciona això és simplement ACOLLONANT!!
De la mateixa manera hi ha altres moments intensament viscuts amb la bici que mereixen ser destacats. Els ports de muntanya.
Anant en grup tinc guardades a la retina imatges a Parpers, Costes del Garraf, Coll Formic, Turó de l’Home, o fins i tot d’emblemàtics 5 estrelles com Tourmalet, Marie Blanc o Arquette per citar alguns exemples que em posem “la gallina de piel” com diria en Johan Cruyff.
En moltes ocasions el denominador comú d'aquests records ha estat el creuament de mirades amb els companys amb els que en aquell moment rivalitzava atacant els diferents ports.
Els petits detalls, el somriure espontani i de complicitat que se'ns escapa en el moment d’ aturar-nos a l'alt, en que l'expressió corporal diu més que les pròpies paraules. Aquell interval de temps en el que et falta l’aire. És aquest instant en que et costa treure el peu de la cala perquè et tremolen les cames, sents que el cor se't surt del pit bategant amb contundència, la fatiga et deixa la boca completament seca i no pots articular paraula alguna.
Després de recuperar relativament la normalitat de les pulsacions és el torn de les confessions amb el company d’aventures. Frases com:
"Ja no podia més"
"Com m'has portat al límit, cabró"
“M’has tret de punt”
Crec que totes aquestes accions en que has demostrat que has fet tot el que et has pogut, quan veus l'equilibri de forces, que no te importància qui ha tret mitja roda per davant de qui, sinó la rivalitat en si, i la gran igualtat palesa és quan pots entendre millor al teu "rival". Rival entre cometes perquè no som rivals, sinó companys d’aventures. Aquests capítols viscut amb la bici no poden fer altra cosa que fomentar el bon rotllo entre els que experimenten aquestes vivències. Cada una d’elles va deixant de mica en mica la seva particular empremta a les relacions entre els seus protagonistes.
I per últim, voldria dir que com que és impossible anar 5 o 6 hores en bici a tot gas, hi ha moments en que el ritme és més pausat, especialment en els trams de transició en carreteres amb poc trànsit. Aquestes proporcionen converses amb els companys molt enriquidores, i que serveixen per enfortí si més no els lligams personals entre el pilot i gaudir dels paisatges.
És així com m’agrada el ciclisme i com intento viure’l.
Molta bici amics!
