Gaudir del ciclisme, gaudir dels companys. La meva segona especial

Per Josep Badia


Son las 15:20 del dissabte 11 de maig. Fa més de 20 minuts que estic esperant al Luis Castro. Ja se sap. Son las coses del ciclisme. Cal esperar als companys endarrerits. Us dirà que fue por averia mecánica, que si no de que, que yo nunca le podré sacar tiempo, que si yo soy muy malo, que si el es gallego y yo no … però la realitat es la realitat. El vaig esperar més de 20 minuts i per acabar el vaig haver d’empènyer, juntament amb en Ledesma perquè pogués acabar l’etapa. I QUINA ETAPA!!!

A les 8:00 arribo al lloc de sortida. Tothom prenent cafè al bar del costat. Ningú preparat per anar en bici. Només entrar al bar ja s’olora un ambient extraordinari. Saludo al Jesús Mazo, al que feia dies que no veia: “Toma un gel para que te de energía”, em diu com a salutació. Em farà falta, penso. També hi es l’Arnau Martin, que ve amb nosaltres per primera vegada. La resta, som en J.A. Ledesma, Josep M. Aixalà, Jaume Janer, Martin Taylor, Francesc Martinez, Xavi Garcia, Luis castro, Carlos Arnal, Julian Ramos, Hector Jala, José Luis Martinez i jo. Finalment dons 14 corredors.



Amb molta mandra, tots es van preparant per començar a pedalar. Busco el casc. Me’l he deixat. Això em preocupa. Em sento despullat. La veritat es que no se anar sense ell. S’ha convertit en una peça més de la indumentària ciclista. Aniré patint tota l’estona fins arribar a Camprodon. Em poso la gorra del sponsor que la porto al cotxe. Finalment a las 8:35 ens fem la foto de rigor i a las 8:40 aproximadament comencem a pedalar. Massa tard, penso. Però be, com que només vull fer la primera part de la sortida, ja em va be.

El dia es clar. El verd de La Garrotxa esta en tot el seu esplendor, després de las plujós d’aquests dies. Comencem per la antiga carretera de Besalú a Castellfollit de la Roca. Ni un cotxe. Una tranquil·litat absoluta. La carretera pica cap a munt des de el primer moment, si be te petites baixades, per creuar l’autovia. En arribar a Castellfollit trenquem a la dreta, per anar cap a Beget, Comença a partir d’aquí i fins arribar a Camprodon, uns seguit de tres ports de muntanya, que ens duran per unes valls tranquil·les i solitàries, que semblen totalment allunyades del mon. Algunes masies molt ben conservades, i una vegetació verda i brillant, que amb el sol que vàrem gaudir en la primera part de la sortida convertia tot el paisatge en un quadre d’una bellesa espectacular. Després del primer port, el sol es va començar a apagar. Vaig tindre que posar-me el paravents degut al fred que tenia baixant. A Beget, re agrupament. El ritme va ser tranquil durant tota l’etapa, però tot i això vaig arribar l’últim. El Luis, va aprofitar per recordar-me tan bon punt em va veure: “hombre Badía, menos mal que has llegado. Llevamos tiempo esperando y tenemos frio”. Aprofito per menjar una mica i tornem a pedalar. Surto el primer amb en Josep M. però als 500 metres ja m’havien passat quasi tots els companys. Continuo amb la companyia d’en Francesc i d’en José Luis. Pugem la mar de be, anem xerrant, mentre en José Luis aprofita per fer-nos fotos. Així anirem fent fins arribar a la carretera de Camprodon a Prats de Molló, on ens esperant alguns dels companys.



Arribem a Camprodon, i anem cap al restaurant. Aprofito per anar a comprar un casc. En Luis i en Jesús han marxat per arreglar la cadena i penso que els trobaré a la botiga. Però no hi son. Al restaurant quan arribo tampoc. Em trec els guants i trobo a faltar l’anell de matrimoni. “Cachislamar”. Començo a preocupar-me mentre els demes se’n en foten de mi. Al cap d’una estona el Luis i el Jesús arriben d’un altre botiga que hi havia al poble. Deixen la bici aparcada davant del restaurant. Un home las esta mirant: “Están atadas”, sento que diuen. Després d’un bon esmorzar, més d’una hora, sortim per fer la segona part de la primera part del recorregut. El Luis troba a faltar el compte kilòmetres. Li han pres. Realment, molt miserable qui haguí estat.

Comencem a pedalar a tota velocitat. El camí fa baixada fins Sant Pau de Seguries. Rotonda a l’entrada del poble i a l’esquerra. Cap amunt. Ens endinsem en la Vall de Bac. Preciosa també. El sol torna a sortir tímidament. La carretera si be te trams de pujada, molt curts, es principalment una llarga baixada que ens dura fins Castellfollit. Només començar, en Luis sembla que te problemes amb la cadena. Es para un moment, i en Xavi Garcia es queda amb ell. Jo continuo amb en Francesc, mentre que la resta ens ha avançant un xic en aquesta pujada, potser la mes llarga i dura d’aquesta segona part.



Anem baixant fins la cruïlla amb la carretera que porta a Oix, per on em passat al mati. Allà ens trobem uns quants. El Luis no be, i els que volen fer tota la sortida s’en van per no acabar massa tard. Ens quedem en Ledesma i jo. Al cap d’una estona el Ledesma marxa a buscar al Luis. Jo aprofito per enviar un wa a casa i dir que he perdut l’anell i preguntar si l’han vist per casualitat. Al cap d’una estona arribant amb en Luis sense sabatilles. Se las havia tret per pujar caminant els desnivells.

Comencem a pedalar. El Luis sense sabatilles, i agafat del braç d’en Ledesma a las pujades. Aprofito per fer conya: “Luis, asi claro que llegaras antes a Alpe d’Huez”. Truco al Jaume perquè ens vingui a buscar per la carretera antiga. Al cap d’una estona veiem en Josep M. amb el seu cotxe. Nosaltres continuem i cap a las 16 arribem a la sortida.

Mentre em trec las sabates un wa de la meva dona em diu que l’anell estava a la cuina. No se que hi feia, però millor. Una bona sortida amb un bon final.

Fotos del Jose Luis en aquest enllaç