Fotos especial Cadí

Sortida especial 15 de Juny

Aquest dissabte tenim una nova sortida especial, la corresponent al mes de Juny. La temporada està avançada i en consequencia el desnivell ja és més important. Aquest cop es tracta d'una ruta per la zona del Cadí -  Alt Urgell. La ruta prevista és de 146 km. i 3575 metres de desnivell acumulat.

Sortint de Sant Llorenç de Morunys pujarem a Montant de Tost per una carretera farcida de revolts molt semblant a l'Alpè d'Huez. Seguidement haurem de fer un tram de terra d'uns cinc quilómetres per enllaçar la carretera que ens portarà fins a Sorribes on iniciarem l'ascensió fins a Cornellana d'on baixarem fins a Tuixent. Aquí iniciarem la pujada fins a Coll del Port i l'estació d'esquí de Tuixent - La Vansa. Finalment encara ens restarà la pujada fins a l'estació de Port del Compte.

És així com m’agrada el ciclisme

Per Juan Antonio.

M'agrada sortir en bici i suposo que aquesta és la principal raó que ens uneix a tots. M'encanta fer activitats al lleure, conèixer nous llocs, paratges i ports de muntanya. Compartir la meva afició al costat de vosaltres. I perquè no dir-ho, m'agrada competir.  La competició segons  defineix el diccionari “és la prova en la qual es lluita per aconseguir un triomf esportiu."

Crec que estarem d'acord en que les paraules “triomf” i “esportiu” són conceptes positius, oi?

Donat que el meu mapa genètic no és tot el prodigiós que requereix aquest exigent esport, que he passat sobradament dels quaranta, i que vaig començar la seva pràctica de manera habitual i més intensa molt tard, fan que la suma de factors condicionin les meves innumerables barreres. Aquestes m’obliguen a entendre el triomf no guanyant a un adversari, sinó com una lluita contra mi mateix per millorar les meves limitacions i els meus reptes personals.

És per això que no puc anhelar guanyar mai res, ni tan sols quedar en llocs de rellevància en cap marxa dels circuits ciclo-turistes als que anem.  Tampoc com no podria ser d’altre manera voldria polvoritzar a cap company. No obstant, si aspiro a jugar amb algun d’ells fent algun sprint de tant en tant, o pujar un port al màxim de les meves forces, i amb això, intentar mantenir o fins i tot, millorar la meva forma física.

Assolir una millora de l’estat físic per petita que sigui quan el cos ha patit lesions  importants i l'inevitable càstig del pas del temps és tot un triomf esportiu. No creieu?

El ciclisme m’ha anat canviant positivament els hàbits quotidians cada vagada més. Matinar els cap de setmana, entrenar més o menys regularment, canviar substancialment  la dieta amb la consegüent  pèrdua de pes, trobar un nou cercle d’amistats i crear altres relacions socials son alguns dels exemples més destacables.

Segurament també he sofert canvis emocionals que m’han fet  evolucionar com a persona tant al món de la bici com a fora d’ella.   Per aquesta raó voldria compartir amb vosaltres algunes de les emocions i  petites conquestes  personals que he viscut sobre la bici.

M'encisa sentir-me al ben mig d’un pilot amb sensació de velocitat. Recordo sense anar més lluny a l'última edició de Terra de Remences, anant de Sant Pau en direcció a Ripoll. En aquell moment de la marxa anava molt a gust integrat en un grupet. Teníem a la vista un pilot de gent molt més nombrós que nosaltres. Estaven  a uns metres de distància, i tot i que no semblaven estar  gaire lluny, no hi havia manera de reduir diferencies malgrat que ho intentàvem insistentment. En un moment  donat va aparèixer com si res una moto de l'organització  fent fotos que va provocar la reacció del personal. De cop vam saltar com posseïts pel dimoni a la roda d’aquell scooter de mitjana cilindrada que va servir per agafar finalment amb èxit al grup que ens precedia.

  -Yeeeaahhh !! Vaig exclamar al més pur estil americà en el moment en que vam fagocitar aquells ciclistes del davant. Quina passada ! És un “subidón” indescriptible.

No creieu que  és exclusiu dels PRO agafar en pla velocitats que sobrepassen els 50 km / h. durant uns segons, o fins i tot uns pocs minuts.  No obstant, no hi ha massa oportunitats de fer aquestes coses si no vas amb les suficients concentració, motivació i força. A més cal que hi hagi col·laboració dins del pilot tret que siguis un “Cancellara”. La impressió que et proporciona això és simplement  ACOLLONANT!!

De la mateixa manera hi ha altres moments intensament viscuts amb la bici que mereixen ser destacats. Els ports de muntanya.

Anant  en grup tinc guardades a la retina imatges a Parpers, Costes del Garraf, Coll Formic, Turó de l’Home, o fins i tot d’emblemàtics 5 estrelles com Tourmalet, Marie Blanc o Arquette per citar alguns exemples que em posem “la gallina de piel” com diria en Johan Cruyff.

En moltes ocasions el denominador comú d'aquests records ha estat el creuament de mirades amb els companys amb els que en aquell moment rivalitzava atacant els diferents ports.

 Els petits detalls, el somriure espontani i de complicitat  que se'ns escapa en el moment d’ aturar-nos a l'alt, en que l'expressió corporal diu més que les pròpies paraules. Aquell interval de temps en el que et falta l’aire. És aquest instant en que et costa treure el peu de la cala perquè et tremolen les cames, sents que el cor se't surt del pit bategant amb contundència, la fatiga et deixa la boca completament seca i no pots articular paraula alguna.

Després de recuperar relativament la normalitat de les pulsacions és el torn de les confessions amb el company d’aventures. Frases com:

"Ja no podia més"

"Com m'has portat al límit, cabró"

“M’has tret de punt”

Crec que totes aquestes accions en que has demostrat que has fet tot el que et has pogut, quan veus l'equilibri de forces, que no te importància  qui ha tret mitja roda per davant de qui, sinó la rivalitat en si, i la gran igualtat palesa és quan pots entendre millor al teu "rival". Rival entre cometes perquè no som rivals, sinó companys d’aventures.  Aquests capítols viscut amb la bici no poden fer altra cosa que fomentar el bon rotllo entre els que experimenten aquestes vivències. Cada una d’elles va deixant de mica en mica la seva particular empremta a les relacions entre els seus protagonistes.

I per últim, voldria dir que com que és impossible anar 5 o 6 hores en bici a tot gas, hi ha moments en que el ritme és més pausat, especialment en els trams de transició en carreteres  amb poc trànsit. Aquestes proporcionen converses amb els companys molt enriquidores, i que serveixen per enfortí si més no els lligams personals entre el pilot i gaudir dels paisatges.

És així com m’agrada el ciclisme i com intento viure’l.

Molta bici amics!

Terra de Remences 2013

Gaudir del ciclisme, gaudir dels companys. La meva segona especial

Per Josep Badia


Son las 15:20 del dissabte 11 de maig. Fa més de 20 minuts que estic esperant al Luis Castro. Ja se sap. Son las coses del ciclisme. Cal esperar als companys endarrerits. Us dirà que fue por averia mecánica, que si no de que, que yo nunca le podré sacar tiempo, que si yo soy muy malo, que si el es gallego y yo no … però la realitat es la realitat. El vaig esperar més de 20 minuts i per acabar el vaig haver d’empènyer, juntament amb en Ledesma perquè pogués acabar l’etapa. I QUINA ETAPA!!!

A les 8:00 arribo al lloc de sortida. Tothom prenent cafè al bar del costat. Ningú preparat per anar en bici. Només entrar al bar ja s’olora un ambient extraordinari. Saludo al Jesús Mazo, al que feia dies que no veia: “Toma un gel para que te de energía”, em diu com a salutació. Em farà falta, penso. També hi es l’Arnau Martin, que ve amb nosaltres per primera vegada. La resta, som en J.A. Ledesma, Josep M. Aixalà, Jaume Janer, Martin Taylor, Francesc Martinez, Xavi Garcia, Luis castro, Carlos Arnal, Julian Ramos, Hector Jala, José Luis Martinez i jo. Finalment dons 14 corredors.



Amb molta mandra, tots es van preparant per començar a pedalar. Busco el casc. Me’l he deixat. Això em preocupa. Em sento despullat. La veritat es que no se anar sense ell. S’ha convertit en una peça més de la indumentària ciclista. Aniré patint tota l’estona fins arribar a Camprodon. Em poso la gorra del sponsor que la porto al cotxe. Finalment a las 8:35 ens fem la foto de rigor i a las 8:40 aproximadament comencem a pedalar. Massa tard, penso. Però be, com que només vull fer la primera part de la sortida, ja em va be.

El dia es clar. El verd de La Garrotxa esta en tot el seu esplendor, després de las plujós d’aquests dies. Comencem per la antiga carretera de Besalú a Castellfollit de la Roca. Ni un cotxe. Una tranquil·litat absoluta. La carretera pica cap a munt des de el primer moment, si be te petites baixades, per creuar l’autovia. En arribar a Castellfollit trenquem a la dreta, per anar cap a Beget, Comença a partir d’aquí i fins arribar a Camprodon, uns seguit de tres ports de muntanya, que ens duran per unes valls tranquil·les i solitàries, que semblen totalment allunyades del mon. Algunes masies molt ben conservades, i una vegetació verda i brillant, que amb el sol que vàrem gaudir en la primera part de la sortida convertia tot el paisatge en un quadre d’una bellesa espectacular. Després del primer port, el sol es va començar a apagar. Vaig tindre que posar-me el paravents degut al fred que tenia baixant. A Beget, re agrupament. El ritme va ser tranquil durant tota l’etapa, però tot i això vaig arribar l’últim. El Luis, va aprofitar per recordar-me tan bon punt em va veure: “hombre Badía, menos mal que has llegado. Llevamos tiempo esperando y tenemos frio”. Aprofito per menjar una mica i tornem a pedalar. Surto el primer amb en Josep M. però als 500 metres ja m’havien passat quasi tots els companys. Continuo amb la companyia d’en Francesc i d’en José Luis. Pugem la mar de be, anem xerrant, mentre en José Luis aprofita per fer-nos fotos. Així anirem fent fins arribar a la carretera de Camprodon a Prats de Molló, on ens esperant alguns dels companys.



Arribem a Camprodon, i anem cap al restaurant. Aprofito per anar a comprar un casc. En Luis i en Jesús han marxat per arreglar la cadena i penso que els trobaré a la botiga. Però no hi son. Al restaurant quan arribo tampoc. Em trec els guants i trobo a faltar l’anell de matrimoni. “Cachislamar”. Començo a preocupar-me mentre els demes se’n en foten de mi. Al cap d’una estona el Luis i el Jesús arriben d’un altre botiga que hi havia al poble. Deixen la bici aparcada davant del restaurant. Un home las esta mirant: “Están atadas”, sento que diuen. Després d’un bon esmorzar, més d’una hora, sortim per fer la segona part de la primera part del recorregut. El Luis troba a faltar el compte kilòmetres. Li han pres. Realment, molt miserable qui haguí estat.

Comencem a pedalar a tota velocitat. El camí fa baixada fins Sant Pau de Seguries. Rotonda a l’entrada del poble i a l’esquerra. Cap amunt. Ens endinsem en la Vall de Bac. Preciosa també. El sol torna a sortir tímidament. La carretera si be te trams de pujada, molt curts, es principalment una llarga baixada que ens dura fins Castellfollit. Només començar, en Luis sembla que te problemes amb la cadena. Es para un moment, i en Xavi Garcia es queda amb ell. Jo continuo amb en Francesc, mentre que la resta ens ha avançant un xic en aquesta pujada, potser la mes llarga i dura d’aquesta segona part.



Anem baixant fins la cruïlla amb la carretera que porta a Oix, per on em passat al mati. Allà ens trobem uns quants. El Luis no be, i els que volen fer tota la sortida s’en van per no acabar massa tard. Ens quedem en Ledesma i jo. Al cap d’una estona el Ledesma marxa a buscar al Luis. Jo aprofito per enviar un wa a casa i dir que he perdut l’anell i preguntar si l’han vist per casualitat. Al cap d’una estona arribant amb en Luis sense sabatilles. Se las havia tret per pujar caminant els desnivells.

Comencem a pedalar. El Luis sense sabatilles, i agafat del braç d’en Ledesma a las pujades. Aprofito per fer conya: “Luis, asi claro que llegaras antes a Alpe d’Huez”. Truco al Jaume perquè ens vingui a buscar per la carretera antiga. Al cap d’una estona veiem en Josep M. amb el seu cotxe. Nosaltres continuem i cap a las 16 arribem a la sortida.

Mentre em trec las sabates un wa de la meva dona em diu que l’anell estava a la cuina. No se que hi feia, però millor. Una bona sortida amb un bon final.

Fotos del Jose Luis en aquest enllaç