Sortida Especial Montblanc

 Per Josep Mª

Quan a l’inici d’aquest any vam començar a donar forma al que seria el nostre nou club, Sant Cugat Club Ciclista 2013, una de les primeres coses de les que vam parlar va ser de fer una sortida especial mensual, a una hora de cotxe, per a conèixer noves contrades i noves carreteres, ja que el que disposem a l’abast des de Sant Cugat ja ho tenim una mica avorrit. I a més a més també ens servirien per a preparar el nostre gran objectiu de la temporada: La Marmotte. El Carlos va dir: “¿Josep Mª por qué no preparas alguna cosa por Montblanc, tú que conoces la zona?”, i de seguida vaig pensar que havia de muntar una ruta per les muntanyes de Prades i el Montsant. Carreteres tranquil·les, bon asfalt (generalment), poc trànsit i bonics paisatges. El recorregut havia d’incloure els colls de Prades i de la Mussara que si bé no són grans ports, sumats a la resta de la ruta -és un continu trencacames- farien una sortida prou dura i amb prou desnivell. Quan els hi vaig comentar als amics de Montblanc, es van mostrar entusiasmats amb la idea i disposats a col·laborar en el que calgués. I a fe que ho van fer, com després hem pogut comprovar.

Per Setmana Santa vaig estar a Montblanc i en Josep Mª Morera i en Jaume Segovia, jefes del Club Ciclista Montblanc em van dir que, possiblement, podríem aconseguir que l’ajuntament ens cedís els vestidors del pavelló del Casal per a que ens poguéssim dutxar a l’acabar la sortida. Collonut!

A mida que es va aproximant el dia ens hi anem sumant més ciclistes. Sembla que, entre els santcugatencs i els montblanquins serem més de vint! I aleshores arriba una mala notícia el Xavi Ballestar ha patit una caiguda i no podrà venir a la sortida. Per sort no ha estat res greu, uns dies de repòs i llestos.

Les previsions del temps prometen un dia totalment assolellat i amb bona temperatura. El dia abans el Jaume Janer em truca i em pregunta què em posaré, està preocupat per no passar fred. Jo li dic: “Tranquil. Diuen que ha de fer una mica de fresca a primera hora, uns 10-11⁰C, però després, calor. Jo aniré de curt amb maneguins i, com a molt, agafaré una armilla fina”.

Arriba el dia. 6,15 h, tots puntuals a la gasolinera. Enfilem l’autopista a les 6,30, arribarem amb temps de sobra. Durant el viatge anem controlant la temperatura. 9⁰ a Martorell. 10⁰ a Vilafranca. 8⁰ al Pla de Santa Maria... I arribem a Montblanc... 3,5⁰!! La inversió tèrmica ens ha jugat una mala passada. El Jaume es caga en tot perquè m’ha fet cas i va d’estiu. No patiu, passarem fred fins a Poblet. Allà la temperatura canviarà.

Fem la foto de grup i sortim tranquils. Una mica abans d’arribar al trencall de l’Espluga incremento el ritme, a veure si entro en calor! A més, en aquest punt és on vaig tenir l’accident l’estiu passat i prefereixo passar-hi de pressa. Arribant a l’Espluga encalcem a companys de Montblanc que fan la seva sortida habitual: esmorzar a Prades i iniciem una animada conversa recordant vivències d’aquest darrer estiu.

El coll de Prades és agraït. Llarg però suau. Penso en el meu amic Joan Cortés “El Comandante”, 75 anys, que aquest hivern ha hagut de reduir dràsticament la bici per problemes cardíacs. Fins fa poc, ha sigut tan combatiu que, si ell volia, era difícil seguir-lo. Penso en les moltes vegades que hem fet junts aquest port. Ell és el principal culpable d’haver-me introduït aquest verí a la sang que és el ciclisme de carretera.

Pugem tranquils i quan falten uns cinc quilòmetres per coronar el Carlos s’enfada i ataca. El Juan Antonio i el Santi responen. El Benjamí segueix. I al final, ens arrosseguen a tots. A partir d’aleshores, i fins coronar, ritme molt viu; pulsacions en zona 5. Descens fins a Prades on esperem els endarrerits. Un cop hi som tots, seguim baixant, amb algun repetjó intercalat, fins a Cornudella de Montsant. Des d’aquí nova pujadeta fins a Morera de Montsant on iniciem un fort descens, amb la carretera en força mal estat (interessant fer-la al revés, algun dia), fins Escaladei. Aquí, a la Llesqueria La Plaça, ja ens tenen la taula parada. La intenció inicial era fer un esmorzar ràpid però entre la gana, el solet i bona temperatura i l’animada conversa, ens hi estem més d’una hora.

Després de tanta estona aturats i amb l’estómac ple, les cames pesen, però seguim a bon ritme. El Martin em comenta que no s’imaginava que aquestes comarques tinguessin tanta vegetació i tan verda, que sembla el Pirineu. Passem per Poboleda i anem baixant lleugerament fins arribar al creuament de Les Ventes on girem a la dreta i comencem el collet d’Alforja. Llavors ens n’adonem que hem perdut algunes unitats i disminuïm la velocitat per a que ens agafin. Però noi! No hi ha manera! No se sap com, però la gent es comença a animar i... com a llebres cap amunt. Es que veuen una pujada i no se’n saben estar. Abans de començar el descens cap a Alforja se’ns fica un autocar pel mig i hem de fer tota la baixada al seu darrera. Llàstima perquè és una baixada ràpida i bonica. Aquí el Jaume Segovia i el Ricard es desviaran per anar directament a Montblanc, tenen compromisos i no poden arribar tard. Passem per Alforja i trenquem a l’esquerra cap a Vilaplana i allà, girem de nou a l’esquerra i iniciem el coll de la Mussara, la principal dificultat del dia. Des de baix i dalt de tot de la carena es veuen unes antenes i em pregunten: “suposo que no hem d’arribar allà. No?”. Jo, la veritat és que no n’estic segur. L’única vegada que he pujat la Mussara va ser un dia amb una boira que no s’hi veia a deu metres. Però els hi dic que no i així estan contents. Més tard vam comprovar que a les antenes s’hi arriba. He, he, he. L’escalada se’m fa molt més dura del que recordava, segurament perquè estic en molt pitjor forma que en aquell moment, però gaudeixo molt de les vistes que es van observant a mida que vas guanyant altura. Tota la plana del Camp de Tarragona i la costa i el mar als nostres peus.

Enfilem cap a La Febró on tenim previst aturar-nos a carregar aigua. El Benjamí ens indica una font als afores del poble on raja un bon broll d’aigua bona i fresca. D’aquí a Capafonts tot pujada, no gaire dura, però les cames ja comencen a queixar-se. El Jordi (Txacó) es desviarà directament cap a Prades; ha d’anar a un casament! Ara recordo que, esmorzant, ens ha ensenyat una foto en el mòbil del dia del seu casament quan el van fer pedalar en un corró. Colossal!

A partir d’ara tot és una successió de baixades fortes i repetjons força durs. Vaig al davant i a l’arribar a Farena, en plena rampa de pujada, creuament no indicat. Dreta o esquerra?. No ho recordo, sort que el Josep Mª, pel darrera, crida: esquerra!

De Farena fins a La Riba, una de les carreteres que més m’agraden. Revirada. Asfalt perfecte. Baixem ràpidament per una vall excavada pel riu Brugent d’aigües netes i cristal·lines, flanquejats per un arbrat verd i espès. La Riba és un poble que viu, primordialment, de la indústria paperera, activa des del segle XVIII fins avui. A la sortida del poble, creuament. Els cartells indiquen Montblanc a la dreta i els sancugatencs... cap a la dreta! Noooo! És a l’esquerra, direcció Vilaverd, que si no ens fotem a la carretera general amb un trànsit de camions que no respecten res.

I encara ens queda una sorpresa. En sortint de Vilaverd agafem el que queda de la carretera antiga fins a Montblanc. Deu fer gairebé quaranta anys que hi vaig passar per darrer cop. Un tram entre gravel i BTT que fa les delícies de tots els participants. Arribem al Casal. Ens indiquen un lloc tancat on deixar les bicis: un luxe. I les dutxes: doble luxe! Ja relaxats, després d’una dutxa reparadora, a dinar al Casal. Mentre tant una bona colla de jubilats del poble estan fent la partida. Aquesta imatge m’evoca records d’infantesa: anar a veure el meu avi al Casal fent la partida de domino. La diferència és que, en aquell temps, hi surava un núvol de fum. Alguna cosa hem guanyat.

Tornant cap a casa vaig pensant que, si us ha agradat, podem repetir l’any que ve.

Fotos del Xavi G. en aquest enllaç